L’imperi de la doble moral
HBO acaba d’estrenar Los Gemstones ( The righteous Gemstones és el títol original). La sèrie és una sàtira incisiva contra les macroesglésies i els telepredicadors que s’acaben convertint en multimilionaris gràcies a la seva habilitat per manipular les febleses espirituals i les pors dels seus feligresos. El protagonista de la sèrie és un dels motius pels quals és fàcil caure a la trampa de clicar l’opció Veure del menú: John Goodman. El que vam veure durant tants capítols com el marit entranyable i pacient de la Roseanne ara és el líder de família i un dels predicadors més poderosos del món. Fa gires internacionals batejant fins a cinc mil persones a la vegada en una piscina d’onades a la Xina. Eli, el personatge que interpreta Goodman, ha construït un imperi i en fa partícips els seus tres fills, que l’ajuden en els espectacles religiosos construint un relat sobre la família unida i ben avinguda. Però la realitat és molt diferent. Ni ell és el bon samarità que aparenta ni els seus fills són uns angelets.
La sèrie es va convertint, a poc a poc, en una comèdia estripada amb algunes escenes un pèl violentes. The righteous Gemstones no dispara només contra l’Església, que és un blanc més aviat fàcil, sinó també contra l’estultícia de l’home blanc mediocre i el patriarcat més clàssic. Als Estats Units la sèrie ha aixecat polseguera i ha despertat certs dubtes. Primer per posar la religió com a eix central de la sàtira, tot i que no se’n riu de la fe dels creients sinó de les esglésies com a mediadores del poder de Déu. I segon perquè a cada episodi veurem, com a mínim, un penis en pantalla. I en una societat tan puritana com la nord-americana, que tolera els nus femenins en la ficció però no els masculins, sobretot si són frontals, això és motiu de rebuig. Però el missatge de les titoles forma part de la voluntat de ridiculitzar el patriarcat. Tites petites i flàccides que tenen, per a l’espectador, un resultat força còmic. The righteous Gemstones porta al límit una masculinitat tòxica i avara que se sent impune.
El primer capítol deixa entreveure un guió que desprèn molta energia i en què les trames i subtrames estan molt ben cosides. La construcció dels personatges, tant dels principals com dels secundaris, és enginyosa i potent. L’evolució de la trama és previsible però sòlida. El gran imperi dels Gemstones corre el risc de desintegrar-se ràpidament per culpa de la doble moral d’alguns dels seus integrants. Per tant, el relat gira al voltant de la lluita desesperada perquè no s’esfondri el castell de cartes sobre el qual viuen perfectament instal·lats tota la família. The righteous Gemstones potser no és una gran sèrie, però és efectiva i efectista. De fet, se serveix dels trucs de les macroesglésies per funcionar. Té l’embolcall i la parafernàlia tan ben construïts que és fàcil caure-hi de quatre potes.
