2/1: No comparteixo la moda del culte a la proximitat
No crec que les coses siguin millors pel fet de ser pròximes. Tampoc pitjors. Una de les grans virtuts de la modernitat va ser alliberar les persones del monopoli de les coses pròximes, esdevingut gairebé una presó, un horitzó tancat, una invitació a l’endogàmia. Amb la modernitat les persones s’obren a les coses llunyanes i es posen al seu abast les idees, els costums, els productes, les cultures, els paisatges, les notícies que vénen de lluny, de tot el món, i que enriqueixen el propi magatzem de referències. També es posen en contacte les persones allunyades. Això és una gran conquesta a la qual seria lamentable haver de renunciar. És cert que té costos, però això no ho converteix en indesitjable. No ho són tot, els costos. De vegades sembla que, en una operació ideològica de tancar el parèntesi històric de la modernitat i dels seus valors, hi hagi un antic conservadorisme que es reencarna en alguna de les formes actuals del conservacionisme: n’hereta els valors i torna a considerar pecat, aparentment per raons diferents, allò que ja abans es considerava pecat. (El liberalisme és pecat, posem per cas.) El culte a la proximitat formaria part d’aquesta operació. I a mi em fascina, també, el que és llunyà.
