L’acampada reivindicativa que va començar el dimecres 30 d’octubre a la plaça Universitat ha rebut suports i crítiques de tots costats. Els suports han vingut sobretot del camp independentista -de vegades una mica inquiet per l’aparent inconcreció respecte a l’independentisme dels acampats-, i les crítiques més rellevants han vingut no només des del conservadorisme al·lèrgic a qualsevol protesta contra el poder, sinó també d’opinadors suposadament esquerrans que no entenen el que consideren l’heterogeneïtat de les reivindicacions expressades -o que, directament, se’n burlen, dient que demostren la inconsistència d’aquestes demandes de justícia.

Tanmateix, l’autoanomenada “Generació 14-O” o també “Generació Sense Futur” té molt clara una qüestió que la sociologia i la ciència política, partint d’una constatació feminista, han anomenat la interseccionalitat de les opressions: no podem lluitar contra la violència produïda per la misogínia o el sexisme sense tenir en compte la que produeix el racisme, per exemple, ja que l’una i l’altra interactuen molt sovint. La precarietat laboral i la manca d’accés a un habitatge digne -també denunciades per aquest moviment de la plaça Universitat- són una mostra excel·lent d’aquesta intersecció de desigualtats. Per això no hauria de sobtar que reivindiqui, al mateix temps que “la plena igualtat entre homes i dones”, “revertir l’emergència climàtica” -tal com diu el seu manifest-, o que posi en un mateix pla la catàstrofe ecològica que afecta els mars del planeta amb el fet que el Mediterrani s’ha convertit en un “cementiri”, tal com fa també Eulàlia Valldosera a la seva obra Vels plàstics, exposada ara al CCCB.

I si algunes persones de generacions més grans troben exagerada l’expressió “sense futur”, fora bo que llegissin l’informe d’Arrels Fundació sobre les persones que viuen i dormen als carrers de Barcelona, que destaca, d’una banda, el descens progressiu de la mitjana d’edat de les persones sense sostre i, de l’altra, el fet que l’any passat van morir 56 d’aquestes persones només a la capital catalana. Del manifest d’aquesta Generació Sense Futur és rellevant, en canvi, que es mobilitza per fer possible un futur, lluny del “ No future ” punk -ben legítim, també-, al qual se l’assimila sovint des de la premsa hostil a tot el que soni antisistema.

Aquesta premsa s’ha burlat també de la “comoditat” i l’ambient festiu -suposadament incompatible amb la “revolució”- amb què transcorre l’acampada, almenys fins al seu eventual final violent, si es dissol amb una intervenció de les anomenades forces de l’ordre. Si Michel Foucault, el filòsof francès que va morir fa trenta-cinc anys, pogués seguir l’actualitat política catalana des d’algun lloc, segurament la trobaria interessant com a il·lustració d’alguna de les seves teories, com per exemple la que fa referència als espais anomenats heterotopies. Una heterotopia és un espai altre, creat artificialment, i que té un efecte pertorbador o fins i tot subversiu, en fer de mirall deformant de l’espai normal, al qual estem acostumats i, per tant, al qual no parem esment. Pot tenir relació amb la utopia, com en el cas de l’acampada de la plaça Universitat, o, al contrari, amb la distopia que representa una presó, un exemple donat pel mateix filòsof.

El ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, va regalar també una perla en aquest sentit en l’entrevista que li va fer Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Preguntat per la violència policial, i per tal de justificar-la no com a violència sinó com a forma de “protecció”, va respondre afirmant que cada agressió que rebia el cos d’un agent de l’ordre era una agressió al “cos de la societat”. Aquesta metàfora del cos social és central en el pensament de Foucault, com a mostra de la violència d’estat, que consisteix a atorgar-se el dret no només d’exercir la violència, sinó fins i tot de matar qui considera el seu “enemic”. El pensador sud-africà Achille Mbembe va encunyar el terme necropolítica per caracteritzar aquest poder mortífer, incloent en el concepte de mort la “mort social”, que pot ser l’equivalent a llarguíssimes condemnes de presó i també a la reducció de les persones a portar vides “no vivibles”, en condicions insuportables, com el sensellarisme. Contra la necropolítica, la Generació 14-O aposta per posar el cos a l’espai públic i portar a terme pràctiques col·lectives de resistència, en una afirmació de la vida, la qual cosa hauríem de celebrar.