El gènere de la violència

Aquest 25 de novembre parlarem, una vegada més, de la violència contra les dones. Recordarem els noms que confegeixen la llarga llista de desaparegudes aquest any, l’any passat, l’anterior... i tornarem a dir que és injust, que és inadmissible, tants adjectius repetits fins a l’esgotament que ni ens les retornen ni aturen aquest devessall de víctimes. Aquest any, que encara no ha acabat, han estat 8 les dones mortes a Catalunya. Però, més enllà de les que ja no hi són, hi ha totes les que continuen patint maltractaments: segons l’Institut Català de les Dones, 9.977 víctimes ateses fins al tercer trimestre d’enguany, comptant només les que han sofert la violència de la seva parella. A les quals cal afegir 2.596 maltractades en l’àmbit familiar i 1.721 en l’àmbit comunitari o social, és a dir, que han sofert violacions, assetjaments sexuals, mutilacions genitals... Estem parlant, doncs, de més de 14.000 nenes i dones maltractades que han hagut de ser ateses, i que probablement no representen sinó una petita part de les que han estat agredides de mil maneres i que han optat per callar. Sortosament no he hagut de viure de prop aquesta experiència, però he conegut i escoltat moltes dones que l’han patit i sé fins a quin punt aquests fets destrossen la vida.

Malgrat tot això, aviat hi haurà 52 diputats al Congrés que neguen que hi hagi violència contra les dones, 2 dels quals en representació de Catalunya. Segons Vox, aquesta qüestió ha estat exagerada i falsejada perquè també les dones agredeixen els homes, alguns dels quals es consideren víctimes i demanen que es desfaci tot el camí que tan lentament s’ha anat recorrent per anar frenant aquest horror. Cal, per tant, recordar unes quantes dades perquè quedi clar de què estem parlant i quedi ben palès l’ús de falsedats per part de Vox i els seus partidaris.

Qui mata a qui? Un estudi dut a terme en l’àmbit espanyol durant tres anys va analitzar 632 casos d’homicidi a partir dels informes de la policia. El 62% de les víctimes eren homes morts per homes, i el 28% eren dones mortes també per homes. És a dir: el 90% dels homicides eren de sexe masculí, i un 10% de sexe femení. D’entre el 10% d’assassines, un 7% havien matat un home, i un 3% una dona. Dit d’una altra manera: els homes havien estat víctimes en un 69% dels casos, botxins en un 90%. Les dones havien estat víctimes en un 31% dels casos, i botxins en un 10%. Què ens diuen aquestes xifres? Les dones també podem matar? Sí, efectivament, però som víctimes en una proporció molt superior a la de les homicides, mentre que en el cas dels homes és justament a la inversa: són molt més botxins que víctimes. Més que violència de gènere, el que tenim és un gènere violent, que tendeix a agredir i autoagredir-se. La violència masclista no solament s’exerceix damunt les dones: els homes en són encara més víctimes, però és un preu que paguen per mantenir els privilegis masculins, centrats en la competició i el domini. D’això no se’n parla mai, es considera un fet natural, derivat de la biologia. Les dones, en canvi, en som víctimes i prou. Entre les dones la violència és vista més aviat com una tara personal.

Si mirem altres dades, la proporció 90/10 sembla fins i tot una mica exagerada. Per exemple, l’any 2018 hi havia a Catalunya 781 homes a la presó per causa d’homicidi, i només 56 dones. És a dir, el 6,7%. Pel que fa a les persones recluses per violència de gènere, la distància és de 1 a 100! 601 homes i només 6 dones. I en relació a la totalitat de la població reclusa per qualsevol tipus de delicte, eren 7.779 homes i 588 dones. Altre cop, una proporció inferior al 10%.

El que, de fa temps, em sembla més greu és que bàsicament la violència masclista s’aprèn des del naixement, i és una forma d’actuar que d’alguna manera permetem i fins i tot induïm en els nens. No em refereixo al fet de matar -que sortosament té una freqüència baixa i s’ha anat reduint a través de la història- sinó al fet d’imposar-se per la força, passant per damunt del que calgui, cosa que en determinats casos arriba a provocar la mort. Darrerament diversos experiments realitzats amb criatures mostren que des dels primers mesos de vida els nadons tenen comportaments altruistes i empàtics, tant els nens com les nenes. ¿Per quina raó a partir dels 3 anys, que és aproximadament el moment en què adquireixen consciència del seu gènere, els nens comencen a abandonar els comportaments empàtics i els van substituint per comportaments agressius? Justament perquè van adquirint el gènere de la violència, és a dir, el model de comportament que se’ls prescriu des de l’entorn pel fet de ser mascles. Només si corregim aquestes pautes transmeses generacionalment des de les famílies, els mitjans de comunicació i fins i tot les escoles, aconseguirem d’una vegada desmuntar uns comportaments violents heretats d’altres temps que segueixen sent una amenaça per a les dones, per als homes i, encara més enllà, per al món sencer.