La gent normal fa por
Dues veus autoritzades ens han convidat a reflexionar aquest cap de setmana, la de Xavier García Albiol i la del bisbe Cañizares. El president del PP català opina que totes les persones que treballen actualment a TV3 no són normals ni plurals, i proposa que es tanqui la televisió pública catalana i es torni a obrir amb gent que sí que ho sigui. Monsenyor Cañizares, en una entrevista a La Razón, anatematitza sense embuts: “No es pot ser independentista i bon catòlic”. I “ el liberalismo es pecado”, com alertava mossèn Fèlix Sardà i Salvany fa més de cent trenta anys. Com passa el temps.
Diem que la crítica albiolesca afecta tot el personal de TV3 perquè el líder pepero ha advertit dues vegades que la plantilla d’aquesta cadena s’ha de canviar darribabajo, un llenguatge vertical molt del gust de les casernes. D’ara endavant, quan Albiol vagi a TV3 a ser entrevistat (i seran moltes vegades en els propers dies, com per altra banda és habitual, d’acord amb la lamentable falta de pluralitat de la que ell enginyosament anomena telepuigdemont ), és possible que algun anormal dels que treballen en aquella casa es posi a plorar davant de la seva normalíssima presència. De pura admiració per tanta normalitat, s’entén.
Perquè el problema de la normalitat és que no és un valor absolut, sinó relatiu. Depèn sempre de contextos, circumstàncies, situacions, que converteixen en normal allò o allò altre, de manera que el que esdevé absolutament normal per a algú no ho és gens per a algú altre. Per al capo mafiós Totò Riina, recentment traspassat, per exemple, era d’allò més normal eliminar físicament els seus rivals i adversaris, sovint amb les seves pròpies mans. Sense cap ànim d’establir comparacions odioses, per al candidat del PP a la presidència deu ser normal (o ho devia trobar normal l’any 2006, quan ho va fer) emprendre-la a empentes i cops de puny amb un manifestant al mig del carrer. El que és segur és que actualment considera normal, i fins i tot digne d’aplaudiment, que la policia apallissi ciutadans indefensos també a la via pública per ordre del govern d’Espanya, com va passar l’1-O. A d’altra gent, d’aquí i d’arreu del món, ens sembla que això no ho és, de normal, com tampoc ens ho sembla que la fiscalia i la justícia, en connivència amb el mateix govern espanyol, facin presos polítics. Però ja diem que el que és normal i el que no ho és varia molt segons el punt de vista de cadascú.
Les paraules de Cañizares són menys opinables perquè, com escau al personatge, són dogmàtiques. Si ell fos un bon catòlic i un bon pastor, visitaria els presos i en podria aprendre coses. Podria debatre per exemple amb Oriol Junqueras, catòlic declarat, com es compagina l’independentisme amb el catolicisme, de tal manera que les dues conviccions siguin obertes, dialogants i defensores de la llibertat. Llàstima que Cañizares no sigui independentista però sí un ferreny nacionalista: concretament, dels de la branca del nacionalcatolicisme que fa vuitanta anys que ofenen i persegueixen les persones de bona fe.
