De la geometria variable al PP com a soci estable
Artur Mas governa sense una majoria suficient. El seu discurs ha sigut sempre que s'estima més apostar per la geometria variable -traduïda en una alternança d'aliances amb socialistes, republicans i populars- que no pas per tenir un soci estable.
En la pràctica, però, tots els grans pactes que el Govern ha tancat, inclosos els dos pressupostos elaborats sota la pressió de la crisi, han acabat forjant una aliança amb el PP. És una aliança que denota sintonia pel que fa a les mesures econòmiques -austeritat- i és també una aliança que, de moment, no ha tingut fruits positius tangibles per a Catalunya. Mas dirà que són els altres partits els que no han ajudat a l'entesa, però de facto el Govern ha subordinat l'agenda catalana a la crisi i les reformes, com es va constatar en l'entrevista amb Mariano Rajoy.
El problema és que el Partit Popular de Catalunya, afamat de protagonisme, vol fer pagar car el seu suport i, sobretot, escenificar-lo. Les contrapartides que reclama -un discurs de vernís social (cas de les excepcions a l'euro per recepta) o en pro de la competitivitat (la taxa turística)- són un exercici arriscat que desquadra uns comptes ja prou complicats de quadrar si no es pacten alhora compensacions pels ingressos que no s'obtindran en acceptar-se les seves exigències. Sobretot quan els comptes de l'any 2011 ja van incomplir, i de molt, l'objectiu de dèficit previst.
L'exemple més clar de la nebulosa del pacte PP-CiU és el del tiquet moderador o l'euro que el ciutadà pagarà per recepta. Ahir ni el departament d'Economia, ni el de Benestar, ni el de Salut es veien capaços de precisar quants ciutadans quedaran exclosos de pagar. Tot fa pensar -i encara més després que Brussel·les hagi tornat a insistir que en cap cas el dèficit espanyol no podrà superar el 4,4% del PIB- que aquesta primavera vindran més retallades, i grosses. I tampoc no es pot excloure que hi hagi noves pujades d'impostos.
