24/02/2021

Investidura? Amb pressupostos

4 min
GETTY

“Hegel diu en algun lloc que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen, com si diguéssim, dues vegades. Tanmateix, oblidà afegir: la primera vegada com a tragèdia; la segona, com a farsa”, avisava Karl Marx a l’inici d'El 18 Brumari de Lluís Bonaparte. Em sembla un immillorable retrat d’un dels fets més rellevants que ens va deparar la passada setmana en l’escenari polític. Potser el més interessant vist en perspectiva: la crida de la gran empresa a un govern d’ERC amb PSC i comuns, fidelment retransmesa pel mitjà erigit en portaveu habitual d’aquest grup d’interès privat. 

I és que si es posa en perspectiva de quatre dècades, el canvi que s’ha experimentat en els darrers anys a Catalunya queda reflectit en negre sobre blanc: la mateixa gran empresa, a través del Fomento del Trabajo Nacional, va protagonitzar una campanya de gran violència verbal i visual (ara que està de moda dir de tot que és violència) l’hivern del 1980 per evitar una victòria electoral de les esquerres a les primeres eleccions autonòmiques del març del 1980. No la van evitar, atès que les formacions que es reclamaven d’esquerres van traure 74 diputats (PSC 33, PSUC 25, ERC 14 i PSA 2). Però el fet és que la majoria electoral d’esquerres no es va reflectir parlamentàriament, fet que va portar Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat, en l’inici d’una llarguíssima estada de quasi 24 anys.

Pere Aragonès en roda de premsa.

Ara, quatre dècades després, tenim nous resultats electorals: les tres forces polítiques que ara humitegen el somni del govern de la gran empresa han tret... 74 diputats (PSC 33, ERC 33 i comuns 8), i la gran patronal catalana els demana que facin un govern d’esquerres. Recorden allò de Hegel, Marx i la farsa? Sí, ho és, però no per constituir “cosa fingida que es pretén fer passar com a vera” (DIEC), perquè de veres sí que ho vol. Ho és per ser una “òpera bufa de petites dimensions i de tema sovint inversemblant o grotesc”. És difícil definir d'una manera més precisa el fet que la gran patronal catalana, de bracet de la CEOE, iniciï actuacions amb el Defensor del Pueblo destinades a culminar en un recurs per inconstitucionalitat contra l’impost sobre el patrimoni la setmana de les eleccions, i la setmana següent demani un pacte d’esquerres al govern de Catalunya. És allò del procés i les ex elits econòmiques i socials de què ja parlàvem fa un parell d’anys aquí i ja fa quasi una dècada en altres llocs.

Vist fredament, i sense entrar a jutjar les intencions dels actors parlamentaris, els números no permeten aquest pacte sense la participació activa del PSC. I és que al PSC li han faltat molts diputats per poder articular una majoria de govern, però s’ha passat de tres diputats –de tres– que, si s’haguessin afegit a ERC, CUP i comuns, haurien fet numèricament possible una investidura de Pere Aragonès amb una simple abstenció del PSC (i potser el compromís que cessin les algarades contra els menors estrangers no acompanyats induïdes per alcaldes de la formació), però sense necessitar el seu vot positiu (53 vots positius i 30 abstencions en segona ronda). Si aquest escenari hagués estat la idea inicial del govern central, el seu envit a la major li ha fet perdre fins i tot la menor, que dirien els jugadors de mus. 

El panorama que deixa el recompte de diputats porta els principals actors a la dita aquella de “ni amb tu, ni sense tu, els meus mals tenen remei”. No és viable una majoria parlamentària en què participi la CUP si es necessita el suport actiu del PSC, ni tampoc una majoria parlamentària aliena als partits pro independència. Tornem ben bé al 21 de desembre del 2017, amb canvi a la capçalera i una mica –no molt més– de marge. Passada setmana i mitja de les eleccions, no s’entreveu investidura sense el concurs conjunt d’ERC, Junts i CUP. Encara que només sia perquè des de Junts no s’ha ponderat –sembla– la possibilitat de pactar una estratègia de procés amb ERC i facilitar la investidura del candidat d’ERC sense entrar al govern, negociant al Parlament les iniciatives en la resta de matèries.

En l’escenari més probable, doncs, em sembla pertinent la posició de Pere Aragonès de pactar un pressupost en paral·lel a la investidura . Les campanades que sonen en la llunyania són les de la contracció pressupostària. Tènues encara; prou audibles, tanmateix, perquè a la capital del regne ja s’especuli amb eleccions avançades a la tardor, abans que descarreguin els núvols. No sembla fàcil que una entesa ERC-Junts-CUP, amb la composició de govern que sigui, pugui fer front amb suficient consistència a les restriccions pressupostàries del 2022. I haver pactat d’antuvi un pressupost per al 2021 permetria estirar una mica més la corda, i donaria una mica més de temps ans que arribi la tempesta, l’any vinent. I llavors? Ningú pot predir gaire bé com el vaixell navegarà les onades. Ara bé, fora desitjable que –si ens han de governar plegats– se’ns estalviïn les desconfiances i el sarabastall de la legislatura passada.

Germà Bel és economista

stats