Terres de l'Ebre, altra vegada fora de focus

S’ha creat massa aparell governamental i administratiu per a les funcions exercides. Cal una reforma

Cultius d'arrossars totalment inundats al Delta de l'Ebre com a conseqüència del temporal 'Gloria'. / SUSANNA SÁEZ / EFE
GERMÀ BEL
GERMÀ BEL Catedràtic d'Universitat (Economia i Política Pública)

Volia publicar aquesta columna fa dues setmanes quan, arran dels efectes de la llevantada, alguns parts perifèriques del país van tenir una presència en els mitjans molt més gran de l'habitual. Tanmateix, qüestions sobre el pressupost de la Generalitat de Catalunya per al 2020 van guanyar immediatesa. A més, per aquella sensació que allò que aprofita l’atenció mediàtica puntual per aconseguir difusió té un impacte lligat a la urgència informativa del moment, i s’esvaeix al mateix ritme que ho fa l’atenció informativa. Per això, aquesta columna tindrà menys atenció que fa dues setmanes, però farà més efecte en els qui avui hi posin atenció.

Arran de les destrosses que va provocar la llevantada a les Terres de l'Ebre, es van suscitar debats intensos sobre les dinàmiques natural i humana del Delta, hi va haver proclames des dels centre de decisió del país que alguna cosa s’hi ha de fer. També, exigències des del propi territori, en gran part justificades, i de vegades amarades d’un victimisme que, tot i haver-se anat diluint en les dues darreres dècades, esporàdicament torna a surar. Tanmateix, no és una mera reacció als problemes causats per un episodi climàtic la principal qüestió que cal abordar respecte de les Terres de l’Ebre. Més important que això, és l’absència d’institucions adequades de governança que puguin dissenyar i aplicar polítiques públiques que hi promoguin el benestar.  

No és una mera reacció als problemes causats per un episodi climàtic la principal qüestió que cal abordar respecte de les Terres de l’Ebre

Aquesta és la idea que basa la proposta de creació de la vegueria de les Terres de l’Ebre: dotar a aquest territori d’un nivell de govern que pugui ajudar a promoure el desenvolupament econòmic del territori, canalitzant la cooperació entre els diferents agents econòmics locals i l’ordenació de serveis essencials com els educatius i d'altres. També promovent la cooperació entre els seus municipis, en la majoria dels casos massa petits per proveir alguns serveis de forma òptima. Hi ha gent que cada cop que sent parlar d’un nivell de govern nou tremola davant la perspectiva d’un nou aparell administratiu sobrecarregat i rígid; no els hi manca una part de raó, d’acord amb els antecedents. No es precipitin; més tard hi torno. 

Fa temps que s’ha assumit que no canviarà la delimitació de les diputacions provincials. És el que hi havia en el fons, hipòcritament dissimulat, de la llei de vegueries del 2010. Aquell procés polític només va servir per institucionalitzar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i va deixar per a una segona fase l’efectivitat de les vegueries, que necessitava que les Corts Generals aprovessin el canvi de mapa provincial. Tothom que hagués tingut algun contacte amb la política espanyola sabia, ja llavors, que això no passaria, ja que l’ADN provincial de l’Estat no s’ha alterat. Continuarà havent-hi diputacions. No hi haurà aquelles vegueries, si més no en l’actual marc estatal.

A Catalunya tenim els consells comarcals. No és que no facin algunes funcions útils, com la cooperació en serveis com gestió de residus o transport escolar. Però s’ha creat massa aparell governamental i administratiu per a les funcions exercides. Cal una reforma. I es podria fer apropant-se a la idea original de la vegueria: fusionar consells comarcals en un únic consell al qual es podria anomenar vegueria. Si més no, en el cas de les Terres de l’Ebre, territori on la demanda d'una vegueria ha estat més consistent i persistent. Això permetria tenir una dimensió més òptima i operativa de govern per al territori (més muscúl), amb una reducció de les estructures polítiques i burocràtiques i, per tant, una potencial reducció de la despesa pública (menys greix). No necessiten alarmar-se, doncs, els que es malfien de l’augment de la teranyina organitzativa i burocràtica del sector públic a Catalunya. 

Una llei catalana especial per a les Terres de l'Ebre podria donar substància a aquesta entitat, i també desconcentrar-hi funcions i recursos de l’administració autonòmica en àrees com ensenyament i altres. Seria una manera de començar a aplicar aquell projecte maragallià d’aproximar l’administració dels serveis al territori. Certament, això pot aixecar algunes reticències en el mateix territori, que caldrà escoltar. Tanmateix, ja s’ha anat fent camí. De fet, aquest plantejament –que circula des d’inici de la dècada– va ser assumit i postulat per ERC en la campanya electoral de les eleccions al Parlament del 2017. I des del 2019 aquest partit ostenta la presidència tant de la Diputació de Tarragona (factor rellevant), com dels quatre consells comarcals de les Terres de l’Ebre. 

La recta final d’una legislatura evanescent no permet encabir-hi aquesta reforma. Però les properes eleccions al Parlament ofereixen el marc ideal perquè les diferents opcions de govern exposin clarament les seves propostes sobre el tema. I perquè ho facin amb la voluntat de complir el que proposin (cosa que ja costa donar per pressuposada en aquesta matèria). És la millor reacció que les Terres de l’Ebre poden rebre com a resposta a la secular absència de polítiques públiques, que cada episodi climàtic fa emergir a la llum per al conjunt del país, fins que tornin a ser fora de focus.