Els gestos que valen la pena a l’esport

BarcelonaSempre m’ha sorprès que encara quedi tanta gent que considera que la política no forma part de l’esport. Potser ara que sentiran aquests dies polítics i periodistes espanyols fent equilibris per no pronunciar la paraula Kosovo sola, s’adonen que anaven ben errats. La política no demana permís, sempre entra fins al dormitori de totes les cases. Treu el nas en l’economia, l’esport o la música. 

El camí cap al Mundial de Qatar, però, també ha vist com algunes seleccions aprofiten l’escenari mediàtic per denunciar la vulneració dels drets humans al país que organitzarà la pròxima fase final. Utilitzant missatges on ho pots entendre tot, sense que sigui una denúncia del tot directa per evitar sidrals, la selecció de Noruega va demanar que es respectin els drets humans dins i fora dels terrenys de joc. Una forma de recordar que els gols marcats el 2022 al Mundial de Qatar s’hauran fet sobre la sang de treballadors als quals no han respectat. Però en aquest món, qui paga mana. Qui té els diners té la paella pel mànec. Si Qatar va poder guanyar el dret d’organitzar un Mundial, va ser fent valer la seva posició de força econòmica, utilitzant aquest esdeveniment per reforçar la seva posició global. I si ara ha aconseguit que pugui jugar partits dins d’un grup de la fase de classificació pel seu propi Mundial a Europa, tot i no ser un estat europeu i ja tenir el bitllet com a país organitzador, és pagant. Denunciar implica prendre partit, córrer riscos.

Denunciar la vulneració dels drets humans, o els abusos patits per jugadores espanyoles durant dècades a la selecció. O denunciar, si s’escau, que Espanya no va escapar-se del dopatge, una malaltia que ha afectat tots els països del món en algun moment. Però denunciar implica molestar a qui només pensa en fer diners. Així funciona la vida, sempre arriba el moment en què cal decidir si t’arrisques a perdre trens i diners, a canvi de tenir la consciència tranquil·la, o poder viure amb les butxaques plenes mirant cap a una altra banda quan es cometen crims davant teu. No és tan fàcil com sembla. Des de fora sempre és fàcil jutjar. Des de la barrera, tothom sempre és pur. Però un cop ets a dins, t’adones que dubtar és humà. Per això m’emocionava llegir les denúncies de les jugadores de la selecció espanyola al llibre escrit per la periodista Danae Boronat. Per això cal aplaudir el que ha fet la selecció de Noruega. Perquè quan algú trenca un silenci, ens anima als més covards a perdre la por.