Una ‘giornata’ particular / Un dijous qualsevol
Una ‘giornata’ particular
Max Cahner, possiblement el conseller de Cultura més transcendent que hem tingut, se’n va anar a París i li va fer tres propostes a Josep Maria Flotats, figura a l’escena francesa del moment. Durant un dinar el conseller li va demanar que fes un projecte per a un teatre nacional, que portés la Comédie-Française a actuar a Barcelona i que tornés per fer una obra. D’entrada, Flotats li va dir que no a les tres idees. Amb el temps, però, va acabar complint amb escreix totes les peticions. El retorn de Flotats a l’escena catalana va ser, el febrer del 1984, amb Una jornada particular. Amb disset anys, jo no sabia què anava a veure. L’obra em va sorprendre i emocionar tant que, al final, vaig fer una cosa que no havia gosat fer mai abans. Entrar al camerino i demanar als protagonistes -el mateix Flotats i l’Anna Lizaran- que em firmessin el programa de mà. Encara el guardo i l’he rellegit poques hores abans de l’estrena d’ Una giornata particolare, un muntatge de La Perla 29 a partir de l’obra d’Ettore Scola. Ara, a la Biblioteca de Catalunya, el Gabriele és el Pablo Derqui i l’Antonietta és la Clara Segura, que -em poso dret- ho ha tornat a fer. S’ha superat. Per contenció, per la gestió dels sentiments i per la veritat dels seus silencis... No cal competir entre l’un i l’altre. No cal comparar amb el que vam veure ja fa trenta anys (aleshores un adolescent Carles Sabater feia d’un dels sis fills, que l’actual muntatge s’estalvia), ni tampoc amb la Sofia Loren i el Mastroianni de la pel·lícula original. Quedem-nos amb un espectacle pel qual val la pena pagar -encara que no rebaixin l’IVA- i deixem-nos endur per aquesta història petita que demostra que el poder -ara i aquí o a la Itàlia de Mussolini, explícitament o sibil·lina- s’infiltra d’una manera perversa en les nostres vides fins als últims detalls.
Un dijous qualsevol
En el programa d’ Una jornada particular hi escrivien el Martí Pol, l’Espinàs i el Bru de Sala, conscients de l’esdeveniment teatral i de la magnitud de l’obra triada. El mateix Flotats, en el text de presentació, evidenciava que el que passava a la Itàlia feixista també passava a l’Espanya de la Transició i en molts altres indrets. “Els dos personatges de l’obra, deixats de banda, no som tots nosaltres? Els catalans a Catalunya? Els jueus, invertits, rojos, separatistes de la història? Que no és actual el dret a la identitat? Que no és actual la lliure sexualitat? Que no és actual la igualtat de drets per a la dona?” ¿No són també aquestes -dic jo- preguntes actuals i pertinents? Més enllà, però, de la vigència que converteix la Giornata en un clàssic, quedem-nos amb el tema. Només la cultura ens podrà salvar. Les paraules, que per al poder són un perill, per a nosaltres són la salvació. Aquest pensament únic que, ara i aquí, vol imposar el ministre Wert (des d’espanyolitzar els nens catalans fins a fer-nos beure a galet la seva versió de la història) té una resposta: més cultura per no adaptar-nos, massa mesells, a la mentalitat imposada. I en aquest punt sóc optimista. Dijous passat al vespre, vagant d’esma pel centre de Barcelona, vaig passar per quatre llibreries, i en totes quatre hi havia sales de gom a gom en presentacions diverses. A l’Altaïr la gent havia d’asseure’s a les escales per escoltar històries d’Etiòpia, a la Casa del Llibre presentaven l’últim còmic de Juste de Nin i, més amunt, el poeta Hilari de Cara omplia La Central. A l’Horiginal, l’homenatge a Francesc Garriga provocava, gairebé, problemes per sobreaforament. En un sol vespre, en un quilòmetre quadrat, passava de tot al voltant del pensament i la paraula. És veritat que en el conjunt d’Espanya, durant el 2014, s’han tancat dues llibreries al dia. Però jo no ho veig tot perdut. Al contrari.
