La gira de la resistència
Amics. Joe Biden ha tornat a casa. El seu primer viatge a Europa com a president dels Estats Units ha estat per escenificar el retorn de Washington als seus aliats tradicionals: el G-7, el Regne Unit, Brussel·les i l’OTAN. I ho ha rematat amb una trobada de desgel amb Rússia, celebrada a Ginebra com a terreny neutral. Ha estat una gira per a la geopolítica tradicional. Els vells amics i enemics.
Fins i tot hi ha qui ha volgut comparar l’acord Biden-Putin per establir dos grups de treball conjunts sobre armes nuclears i ciberseguretat amb les converses sobre desarmament de la Guerra Freda. Com si els escenaris fossin comparables.
Biden ha desplegat la imatge i el llenguatge de la reconciliació amb la Unió Europea. Sota els efectes del bàlsam diplomàtic de la nova administració demòcrata, Ursula von der Leyen es dirigia al president dels Estats Units com a “estimat Joe”, una fórmula que no hauria fet servir amb Trump ni amb molts dels seus predecessors. I Biden no va decebre: la seguretat europea és una “obligació sagrada” per als Estats Units, assegurava.
Estratègia i simbolisme per refer ponts amb una UE que no només se sent insegura quan mira cap a l’Est. Els quatre anys de Donald Trump van inocular un escepticisme sense precedents a la UE sobre la fortalesa i l’estabilitat de la democràcia nord-americana, que l’elecció de Biden no ha esborrat. Aquesta síndrome d’estrès posttraumàtic -com l’anomenava el cronista del New York Times - que va deixar el trumpisme ha canviat la naturalesa de les relacions transatlàntiques.
Rivals. Però res de tot això amaga la certesa que l’Atlàntic ja no és -des de fa més d’una dècada- la prioritat geopolítica declarada dels Estats Units. Biden ha tornat als orígens, sobretot, per rearmar-se davant el que, realment, li preocupa: la Xina.
A Washington, la Llei de Competència Estratègica entre els Estats Units i la Xina, que es va aprovar al Senat a principis de juny, acusa els xinesos d’espionatge industrial i de seguir “polítiques econòmiques mercantilistes dirigides per l’estat”. Si hi ha un tema que marcarà la política exterior “probablement durant tot el segle XXI serà la Xina, la Xina i la Xina”, emfatitzava un dels senadors durant la discussió de la llei. A Pequín, en canvi, diuen que uns Estats Units en declivi han decidit posar en qüestió la globalització per intentar frenar l’ascens de la Xina.
Blocs. Pequín s’ha colat en totes i cadascuna de les agendes europees de Biden. I aquí també hem pogut veure un cert retorn a la vella fórmula de la cursa bipolar, encara que les armes s’han canviat per estratègies comercials, i Moscou ha estat substituït per Pequín. Com si tornar a explicar les relacions internacionals a partir de la confrontació a dos (nosaltres versus ells) ajudés a estructurar la complexitat d’un món que està en reconfiguració.
El món és avui més multipolar, però els Estats Units noten l’alè xinès cada cop més a prop. Per això l’intens desplegament diplomàtic de Biden tenia per objectiu refer aliances que el reforcin en aquesta confrontació. No intenta defensar la seva hegemonia global sinó que pretén reconstruir la fortalesa d’un dels mons en disputa. L’entesa transatlàntica busca mirar, de fet, cap a l’Indo-Pacífic.
