Hi deu haver nervis de debò entre els patriotes constitucionals quan fins i tot algú -o alguns- ha fet sortir Rajoy del seu retir daurat. A Rajoy, la posteritat sempre li ha importat més aviat poc, en comparació amb el desfici d’Aznar per deixar el seu nom en lletres de motlle com a darrer forjador de la pàtria espanyola una, gran i lliure. N’hi ha prou recordant que, quan es debatia al Congrés una moció de censura contra ell (que va acabar tirant endavant), Rajoy es va refugiar en un bar i s’hi va passar deu hores. Després, perduts el govern i la presidència, fa tot l’efecte que tenia la intenció de passar tan desapercebut com fos possible, disfrutant dels diners que presumptament es va embutxacar el misteriós M. Rajoy. Astut com és (les seves suposades limitacions eren només una disfressa que li permetia seguir actuant com li venia de gust), Rajoy ha de ser conscient que no li convé gens que ni els seus mandats presidencials ni els seus anys com a líder d’un partit que ha estat catalogat d’organització criminal dedicada al saqueig de diner públic siguin gaire recordats.

Però Rajoy ha hagut de sortir, muntat en un absurd llibre de memòries, a exercir pressió sobre el PSOE i sobre el PP de Casado. L’objectiu, segons ha dit en una entrevista al diari La Voz de Galicia recollida per l’ACN, és aconseguir que es formi una aliança entre “els grans partits moderats”, que ara mateix deuen ser el PSOE, el PP i Vox, perquè de Ciutadans n’ha quedat més aviat poca cosa. Ho justifica per la necessitat d’impedir que els socialistes governin amb el suport de “l’extrema esquerra” (Unides Podem) i “d’un partit que fa poc declarava la independència al Parlament”, en referència a ERC. Hi ha d’haver una entesa “dins la llei”, diu el líder de Gürtel, Púnica, Lezo, Bankia i el llarguíssim etcètera d’escàndols que han afaitat les arques públiques de tots els nivells de l’administració espanyola. “I, a partir d’aquí, política”, diu el president que entenia per “política” enviar la policia a pegar als ciutadans al carrer i aplicar l’article 155 de manera totalment arbitrària. L’argument definitiu és aquest: “Unes terceres eleccions són dolentes, però un govern condicionat per ERC és pitjor”.

Rajoy sap que Casado s’ha negat reiteradament a fer possible la investidura de Sánchez, i que Sánchez ha expressat una negativa rotunda a la possibilitat de plantejar-se les terceres eleccions. Però Rajoy deu esperar que tots dos es desdiguin de la seva paraula (que menteixin, vaja) amb tanta desimboltura com ho han fet en altres ocasions i com ho sol fer ell mateix. També sap que unes terceres eleccions serien un desastre, molt probablement també per al PP, que es podria veure encara més menjat per Vox. Però tant se val tot això, perquè algú o alguns consideren que val la pena intentar-ho. En els propers dies assistirem a un clam per unes terceres eleccions als mitjans patriòtics, que augmentarà d’intensitat com més es retardi l’acord d’investidura. Veurem què passa a la reunió de demà entre ERC i els socialistes.