De Puig Pujades (Figueres, 1883 - Perpinyà, 1949) a D’Ací d’Allà (10-VI-1918) a l’inaugurar Figueres el monument a Narcís Monturiol (Figueres, 1819 - St. Martí de Provençals, Barcelona, 1885). Dins la Setmana de la Ciència i en el 200è aniversari de Monturiol, la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC li dedica avui (17 h) una sessió (imatge del programa de l’acte).

[...]

La figura d’En Monturiol ens evoca aquells grans mestres del renaixement italià que tingueren el do de portar la grandesa de llur concepció en tot allò que conrearen, no limitant-se mai a una especialitat, sinó que, moguts per llur ànima torturada i assedegada de perfeccions, visqueren una vida de lluites, de dolor i de sofriments, amb els ulls sempre fits a acaparar la bellesa i el progrés, a condicionar les forces disperses de la natura al servei de l’home. […] Les seves virtuts cíviques no serien suficients per a ésser recordada la seva vida: estem convençuts que sense l’espurna elèctrica que, com diu Buffon, fereix simultàniament el cap i el cor, el moment del geni; sense la seva genial idea de la navegació submarina, el seu record no hauria passat de les generacions que tingueren la sort de conèixer-lo; però també estem convençuts que sense la seva bondat i el seu amor al proïsme, sense les seves ànsies de redempció humana que el portaren a difondre i a propagar, fins a ésser perseguit, utòpiques idees socials, no hauria arribat al sublim moment de la creació de l’ Ictíneo. [...] Gràcies a aquella seva bonesa, [...] Monturiol no hagué d’entrar sol en el seu primer Ictíneo, i pogué baixar al fons del mar en companyia d’uns braus companys que es lliuraren, per la fe en l’home, a una prova tan perillosa com atrevida. [...] En Monturiol va llançar-se a la propaganda evolucionista, mitjançant fulles clandestines, i inicià la tendència pacífica en el sí de la democràcia, separant-se de fet del grup revolucionari acabdillat per N’Abdon Terradas. […] Enamorat de les idees comunistes, pocs anys abans iniciades a França per En Cabet, es convertí en el seu propagador a Espanya, publicant primerament la revista La Madre de Familia, després La Fraternidad, El Padre de Familia i, per fi La Propaganda Democràtica, publicacions que li valgueren diverses denúncies i condemnes, i els consegüents expatriaments per a eludir llur compliment. Precedí el seu darrer exili una aventura que ens mostra la força de voluntat i el domini que d’ell mateix tenia En Monturiol: anaven a dinar, quan comparegué a casa seva la policia per empresonar-lo. En veure-la, marit i muller comprengueren de què es tractava, i, jugant el tot pel tot, la muller avançà, facilitant resoltament l’entrada als esbirros del govern. -Narcís Monturiol? -No és a casa- contestà, impassible, donya Emília. la seva esposa. -I aquell senyor que està assegut a taula? -És el seu germà. -Servidor de vostès - replicà En Monturiol, saludant-los lleugerament. Tanta tranquil·litat va desconcertar la policia, que en sortir donà temps al nostre home perquè pogués fugir vers les hospitalàries terres empordaneses, a Cadaqués, on es refugià. Durant l’exili es dedicava a fer retrats a l’oli; i. en aquell estiu sagnant de 1856, En Monturiol revelà al seu amic Carlé el projecte de navegació submarina que des de 1843 germinava en el seu poderós cervell. […]