Glorificació escultòrica de Catalunya (1921)

De l’article de Francesc Pujols (Barcelona, 1882 - Martorell, 1962) a La Publicidad (18-VI-1921). El 1919 Puig i Cadafalch (Mataró,1867 - Barcelona, 1956) havia aixecat a Montjuïc quatre columnes simbòliques de la bandera catalana, enderrocades el 1928 per Primo de Rivera, i restaurades el 2010. L’ambigüitat sorneguera de Pujols dificulta interpretar del tot els seus textos.

Ja fa dies que als centres i cercles artístics de Barcelona es parla molt del gran projecte que els millors escultors catalans d’avui, inspirats per Mateu de Soto, han adreçat a la Comissió permanent i als comissaris de l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques de Montjuïc, dient que estan disposats a presentar els plànols i la “maquette”, que diuen els francesos, si l’obra es vol tirar endavant i oferint-se en tot i per tot si la Mancomunitat o la Generalitat de Catalunya, que en deien antigament, [...] es decideixen a pagar el monument d’arquitectura i escultura que fan ballar als ulls dels catalans i que si es fa simbolitzarà i glorificarà totes les forces vives de la nostra terra, donant cos i ànima a les tres gràcies espirituals catalanes que són la Fe, la Pàtria i l’Amor, com a lema dels Jocs Florals [...], i encarnant en columnes de pedra Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, que voltaran i faran companyia a la figura de bronze daurat, que diu que representarà a tot Catalunya, posada al bell mig del monument en una forma molt enraonada. No cal dir que aquest projecte que sortirà del cap i de les mans dels nostres escultors més admirats i que farà ressonar en la pedra els crits d’aspiració de la pàtria del nostre cor, com els cops de l’escarpa i del martell ressonessin sempre seguint el marbre, i els desitjos catalans flamegessin el bronze daurat de dalt a baix, com les flames del foc del forn de fondre’l, ha agradat a tots els que ens interessem per aquestes coses i per la glòria i la glorificació de Catalunya, que és el tresor més gran que tenim, i fins hi ha hagut qui ha dit en lletres de motllo que un projecte així mereixeria que si el fessin el plantessin al mig de la Plaça de Catalunya, com un bosc d’arbres, en contes de portar-lo als jardins de la muntanya de Montjuïc, que és on avui s’hi fan els treballs de ciment armat i pedra artificial, que la veritat sigui dita i que ens perdonin els que els fan fer, no són ni poden ser del nostre grat, perquè ni lliguen gaire, ni són propis d’uns jardins com aquells, [...] ni d’aquella muntanya catalana que ultra ser un ser vivent i natural de geologia, [...] és un dipòsit de pedra, perquè tothom sap que és la pedrera que ha servit per empedrar els carrers de Barcelona, que són de pedra picada com si els barcelonins s’haguessin volgut anar posant la muntanya de Montjuïc als peus [...] I com que nosaltres en aquest cor general de lloances no volem ser menys, ni ens volem quedar endarrere, no ens podem estar de dir que ens agradaria molt que el projecte anés endavant, més a més quan, amb la gran amistat que hi ha amb els escultors que el proposen, ens l’hem fet explicar per peces menudes i ens ha semblat un pensament grandiós, i que encara que seria una obra que costaria molts milions no es pot negar que mentre durés seria la veu de pedra i el crit de bronze que parlaria dels catalanes que l’han fet i dels que l’han fet fer, que seríem tots.