Un govern sense credibilitat i contestat al carrer
L'absència de Mariano Rajoy ahir al Congrés de Diputats durant el debat sobre la retallada més important de la història democràtica (només hi va anar a votar) és el perfecte resum de la situació actual: un govern aïllat, desbordat, amb una actitud entre autista i prepotent que és absolutament incapaç de transmetre una mínima confiança. El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ha operat de bomber-piròman en les seves últimes intervencions, en què qüestionava la capacitat de l'Estat de fer front al pagament de les nòmines del sector públic. I la seva actitud xulesca davant les autonomies, a les quals fa xantatge amb les transferències de diners, ha esgotat la paciència fins i tot de Duran i Lleida.
La irritació al carrer és creixent, tal com van demostrar les manifestacions multitudinàries d'ahir, on es barrejava la indignació, la por i la convicció que les mesures d'ajust només serviran per deprimir encara més l'economia.
Aquest és el principal problema. El fet que no es percebi el sentit als elevats sacrificis que es demanen, i el risc real que acabin sent una recepta equivocada. El govern espanyol s'escuda en el fet que totes les mesures que pren són imposades per Europa. Però aquest argument, a més de suposar l'acceptació tàcita d'una intervenció que el ministre De Guindos nega tres cops cada dia, demostra també la incapacitat del govern per jugar amb ambició les seves cartes en el tauler europeu. Què se n'ha fet dels 130.000 milions que Rajoy, Hollande, Monti i Merkel van anunciar a Roma que es destinarien al creixement? Per què no assumeix la responsabilitat de les seves decisions i, si no està d'acord amb Brussel·les i Berlín, intenta guanyar la credibilitat necessària perquè canviïn d'opinió?
En lloc d'això, l'executiu espanyol ha enterrat el seu programa electoral, afirma que el que fa no són les receptes que ells volien aplicar, que és una manera de dir que no serviran per a res. ¿És aquesta la millor manera d'infondre confiança?
