OPINIÓ
Portada 16/10/2015

Quan governen els nostres

3 min

Gairebé cinc mil docents de les Illes Balears han participat aquesta setmana a les votacions per manifestar si estaven a favor o en contra de la proposta d’acord entre la Conselleria d’Educació i l’Assemblea de Docents. El resultat, gairebé un setanta per cent de vots en contra de l’acord i només un vint-i-cinc per cent que l’haurien ratificat. Aquests resultats contrasten fortament amb les assemblees i reunions convocades pels sindicats per prendre aquesta mateixa decisió, que en aquest cas va resultar ser afirmativa. Fa pocs dies s’escenificava l’acord entre els dos grans sindicats educatius (STEI i CCOO) i el conseller Martí March.

Hi hagué molta suspicàcia (almenys entre un determinat entorn) durant la vaga indefinida i, sobretot, durant el curs passat, sobre quin era el vertader objectiu de les mobilitzacions dels treballadors del sector educatiu. En un primer moment s’especulà amb la possibilitat que allò que movia mestres i professors era la butxaca. Aviat es demostrà que no era així. L’any passat, amb la vaga convocada, però amb els docents a les aules, es prepararen mobilitzacions i accions entorn de la data de les eleccions municipals i autonòmiques. Amb quin propòsit?, degueren pensar alguns, amb el de forçar el canvi de color polític en el Govern. Per descomptat que sí. Havíem conegut diferents presidents i consellers, però mai cap govern, mai cap president, havia actuat amb la prepotència, la supèrbia, l’autosuficiència, la temeritat i l’agressivitat amb què ho va fer durant els darrers quatre anys José Ramón Bauzá. Res feia pensar que cap vaga ni mobilització el pogués fer bategar un centímetre de la seva posició enrocada de faraó encegat. Al contrari: una nova victòria electoral suposaria l’estocada definitiva al sistema educatiu públic i la llengua catalana quedaria relegada, en el millor dels casos, a un mer ornament folklòric, talment un llaç tapat de castellets a la façana de cada escola i institut. Calia, per tant, sense embuts i sense eufemismes, culminar la tasca de desgast de la imatge pública de Bauzá fins a foragitar-lo del Govern. Dit d’una altra manera, calia donar forma de vot a la manifestació més multitudinària de la història de les Illes Balears, on la societat civil mallorquina, des de la dreta fins a l’esquerra, va sortir al carrer reclamant una educació pública, de qualitat i en català, justament el model que no volia el president José Ramón Bauzá.

Arribaren les eleccions amb el daltabaix històric del Partit Popular, amb una pujada significativa de MÉS, amb l’entrada d’El PI a les institucions i amb l’arribada fulgurant de Podem al mapa polític illenc. Alerta, però. Era aquest, l’objectiu dels docents? Era aquesta la finalitat amb la qual s’havia convocat una vaga indefinida, secundada durant tres eternes i intenses setmanes? Era el propòsit de l’Assemblea de Docents l’entrada d’un nou govern de progrés a les Illes Balears? Estic segur que no. La idea, sense cap dubte, era aturar l’hemorràgia, salvar el malalt, estabilitzar-lo, fer-lo sortir del coma. La idea era retornar la dignitat a l’educació. És aquí on s’equivoquen molts dels qui encara avui pensen que “si governen els nostres no té sentit que tenguem la vaga convocada”.

No podem dir més que mai. Però sí que s’hi escau un “tant com sempre”. Els docents convocaren una vaga que esclatà pel TIL i amb el TIL, unes sigles que avui per a molts ja sonen tan llunyanes com l’eco d’una gota dins l’aigua estancada d’una cisterna abandonada. Però duien una taula de deu reivindicacions que no deixaren mai d’enarborar com senyera al vent. La duien, i la duen encara avui. L’Assemblea de Docents, demanant parer a mestres i professors, duent les urnes a les escoles i als instituts, informant els afectats de l’estat de les negociacions ha demostrat dignitat i fermesa en la defensa de l’educació pública de les Illes. Del Govern ens n’arribaran moltes alegries, ben segur; però també més d’una decepció, i és aquí on no es pot abaixar la guàrdia. De moment l’oferta de restauració de les retallades aplicades pels governs de Mariano Rajoy i José Ramón Bauzá és del tot insuficient i res no fa pensar que es recuperin les plantilles als nivells de l’any 2013, o que retornin els equips d’orientació a la seva dotació original, o que tenguem segures les beques de menjador i de transport. Bones paraules i bones intencions, sí. Però poc, o gens, compromís pressupostari. Gràcies, Assemblea de Docents; gràcies, Comitè de Vaga. Gràcies a tots els mestres i professors per servar una educació de tothom i per a tothom, que promogui la igualtat d’oportunitats i que ho faci en la llengua d’aquí. Gràcies per no abaratir-nos el somni. Gràcies per fer-lo volar.

stats