Un hongarès a Downing Street i la Gran Bretanya post-Brexit

Per què el divendres passat el primer ministre britànic, Boris Johnson, va rebre, al número 10 de Downing Street, el dirigent més il·liberal de la UE i president del govern hongarès, Viktor Orbán? ¿Per fraternitat ideològica populista? ¿Per realpolitik cínica? ¿O només és un nou exemple dels incòmodes equilibris de la Gran Bretanya post-Brexit entre els seus interessos i els seus valors?

Quan el vaig conèixer a finals dels vuitanta, Orbán era un líder estudiantil jove i apassionat que es declarava partidari dels valors de l'Occident liberal. El 1989 el vaig veure pronunciar un vibrant discurs a la plaça dels Herois de Budapest, en què exigia a les forces soviètiques que es retiressin d'Hongria. Quan va ser alumne nostre a la Universitat d’Oxford, em va venir a veure a la meva habitació per explicar-me que ell i els seus amics, amb el nou partit Fidesz, construirien una democràcia liberal modèlica i moderna.

Vet aquí, però, que aquesta última dècada ell i Fidesz han desmantellat sistemàticament la democràcia liberal a Hongria, que és el primer estat membre de la UE classificat per l’organització Freedom House com a només “parcialment lliure”. Orbán ha denigrat els refugiats musulmans titllant-los d’“invasors", ha demanat als hongaresos patriotes i cristians que tinguin més fills en lloc d’acollir immigrants de fora d'Europa i va aprovar uns pòsters electorals sobre el seu gran enemic, el liberal George Soros, amb insinuacions clarament antisemites. A més, ha afirmat que el futur potser estarà en mans de versions il·liberals de la modernitat, com la representada per la Xina de Xi Jinping.

Com tothom sap, Johnson va dir, parlant del Brexit, que la Gran Bretanya podia repicar i anar a la processó (una actitud coneguda com a cakeism, del modisme anglès “Have your cake and eat it too”). Però Orbán també és un practicant força brillant del cakeism que Johnson només predica: tot i destinar milers de milions d'euros procedents de la UE als seus propis objectius, el 2018 va guanyar les últimes eleccions –lliures en la forma, però gens transparents– fent campanya contra “Brussel·les”. Per bé que el seu és un país petit, s’ha convertit en el líder de la tendència nacionalista il·liberal de la UE. En realitat, com a conseqüència del Brexit, és sens dubte la primera vegada de la història que un primer ministre hongarès té més influència a Europa que el primer ministre britànic.

Quan Donald Trump va rebre Orbán a la Casa Blanca el 2019, era un cas clar d’afinitat ideològica. Uns quants tories partidaris del Brexit han elogiat el règim d’Orbán i el mateix Johnson ha explotat el sentiment xovinista i contrari a la immigració, sobretot durant la campanya del referèndum del Brexit. Però aquesta explicació ideològica no ens porta gaire lluny. Johnson és un liberal social que, quan era alcalde de Londres, va assumir el caràcter multicultural de la capital. Si té una visió ideològica del món una mica coherent –cosa que es podria posar en dubte–, no és la que el líder hongarès promou amb tanta energia.

És més plausible l’explicació de la realpolitik. La Gran Bretanya post-Brexit necessita urgentment amics a la UE. Els principals líders europeus, com ara el president francès, Emmanuel Macron, plantegen les relacions entre el Regne Unit i la UE gairebé com un joc de suma zero. L’any passat Orbán va elogiar efusivament el lideratge del Brexit per part de Johnson. És ben sabut que el líder hongarès no s’ho pensa dues vegades a l’hora d’intervenir en la presa de decisions de la UE per protegir els interessos de països com la Xina i Rússia, amb els quals cultiva relacions estretes. Si està disposat a fer-ho per Xi i Vladímir Putin, per què no hauria de fer-ho per Boris Johnson? Podríem dir que és cinisme, però Lord Palmerston, un primer ministre britànic del segle XIX, segurament ho aprovaria. La Gran Bretanya ha intervingut al llarg de la història en el joc d’equilibris entre les potències europees i té la temptació de tornar a fer aquest paper.

De tota manera, aquesta interpretació encara no és del tot convincent. Perquè el govern de Johnson s'ha pronunciat obertament en defensa de valors liberals, com ara els drets humans, la democràcia i la llibertat d'expressió. Ha reaccionat amb fermesa davant de l’escandalós segrest del periodista bielorús exiliat Roman Protassévitx i la seva parella. Ha criticat sense embuts la repressió a Xinjiang i Hong Kong. De fet, tot just després d’assestar un fort cop a l’ordre internacional liberal a l’abandonar la UE, que és l’expressió institucional més avançada d’aquest ordre, el Regne Unit és ara un decidit defensor de l’ordre internacional liberal.

És irònic, però en tota aquesta retòrica ressona l’esperit d’amor a la llibertat del 1989, que va influir en la formació dels conservadors de la generació de Johnson i el ministre d’Exteriors Dominic Raab, i que, en aquella època, semblava tenir un representant carismàtic en un líder estudiantil anomenat Viktor Orbán.

Per tant, el que en realitat mostra aquesta visita és la tensió aguda, visible en tota la política exterior del govern britànic, entre els principis i els interessos propis. Això sempre és un problema per a les democràcies, però s’agreuja quan busques desesperadament nous acords comercials i vols negociar condicions d’accés, sobretot amb el mercat únic multinacional més gran del món que acabes d’abandonar. Que al primer ministre britànic li sembli necessari afalagar el líder il·liberal d’un petit estat membre de la UE il·lustra un dilema fonamental del Regne Unit post-Brexit. És el dilema d’una debilitat autoinfligida.

Timothy Garton Ash és historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford

Traducció: Lídia Fernández Torrell