ABANSD’ARA

Un gran europeu: Erasme de Rotterdam

De Just Cabot (Barcelona, 1898 - París, 1961) a Mirador (20-VIII-1936) tal dia com avui. Feia un mes de l’esclat de la guerra i la revolució. Els periodistes de Mirador eren titllats d’aburgesats per la premsa anarquista i comunista. El PSUC va confiscar el setmanari el 27 d’agost. Tres dies abans uns anarquistes havien assassinat el redactor Josep Maria Planes.

El 12 de juliol, diumenge que en precedí un altre de memorable [el 18 de juliol del 1936], s’esqueia el quart centenari de la mort d’Erasme. Des de Mirador mateix, J. M. Miguel i Vergés, avançant-se a la data precisa, va parlar del gran europeu incorporat al català gràcies a les traduccions, bellament presentades [imatge], que en féu J. Pin i Soler. Erasme ha estat en tot temps posat en el primer rengle entre els humanistes del Renaixement. Però ni a Holanda, on nasqué [1466]; ni a Suïssa, on morí [1536]; ni a cap dels països europeus on sojornà aquest gran viatger ha estat commemorat gaire solemnement el seu aniversari, fora d’alguns articles que se li han dedicat. […] Potser és que els temps -i pitjor per a ells i per als qui ens hi toca de viure- no són els més a propòsit per a recordar-se d’aquest gran europeu, gran pacifista, gran humanista. Prou es pot assenyalar en l’obra d’Erasme l’aurora de moltes de les conquestes modernes. Però Europa està més dividida que mai, la pau és un somni que cada dia sembla més lluny de realitzar-se, i l’humanisme naufraga en una mar de materialisme. […] Amb tot, enmig d’aquest món convuls, esquinçat per discòrdies que amenacen de prendre encara una forma més vasta, encara és més indicat de recordar aquest home, al qual tocà de viure en temps també tempestuosos, i posà tot el seu prestigi al servei de la pau d’Europa i del domini de la intel·ligència. Erasme visqué en una època de transició, en què l’Edat Mitjana agonitza mentre apunta el Renaixement. Les idees que fins aleshores han regit el món són sotmeses a la trituració crítica, l’enquadrament de les classes socials es desgavella: què en sortirà de tot això, d’aquesta crisi total? Erasme és un reformador, però totes les seves admonicions son emportades pel temporal de les passions desencadenades. [...] Més cristià per fidelitat a la moral dels Evangelis que no pas místic, combat els abusos de l’Església, la seva intransigència dogmàtica i la vida i els costums dels monjos. Li repugna la formació llibresca i pedant dels teòlegs, combat totes les formes de la superstició i l’error dels qui fan consistir la religió en les cerimònies i pràctiques exteriors. […] A Espanya, a finals de 1524 l’entusiasme erasmista era un dels símptomes més remarcables de la vida espiritual. El propi Lluís Vives s’alegrava de l`èxit d’Erasme en un país on un poble ignorant era menat per uns frares no gaire menys ignorants. La cort de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya erasmitzava cada vegada més. Però allò que l’ortodox Menéndez y Pelayo en digué la democracia frailuna, trobà en el franciscà Luis de Carvajal, xenòfob hàbil, mancat de bona fe i d’equanimitat, el seu exponent. La Inquisició vetllava, les obres d’Erasme foren prohibides i perseguits llurs lectors. [...] Ara, al cap de més de quatre-cents anys, en un món que no confia la seva sort a la raó sinó a la violència, quin altre Elogi de la Follia podria escriure Erasme!

Més continguts de