La gran lliçó d'avui fa vint anys

Avui fa vint anys que la fletxa de Rebollo va encendre el peveter olímpic i els organitzadors dels Jocs van saber que allò acabaria bé. Aquests dies de nostàlgia es parla de la unitat política i de l'entusiasme ciutadà com a secrets de l'èxit, amb raó. Però caldria lloar les coses que es van gestionar bé. Amb voluntat i entusiasme es mouen muntanyes, però cal precisió i professionalitat. He tingut la sort de retrobar i compartir una horeta amb Josep Miquel Abad (en llegireu l'entrevista aviat a l'Ara Tu), el conseller delegat del COOB 92, i s'enorgulleix especialment que no hi hagués cap escàndol econòmic, que quadressin els números. No es pot dir el mateix d'altres celebracions de l'Espanya del 1992. La por de fer el ridícul va fer que tothom es concentrés. La sort de tenir la desgràcia de fracassar en la inauguració de l'Estadi Olímpic tres anys abans va donar marge de maniobra per reaccionar. I la tossuderia de gent com Abad marcant límits i sent coherent en les decisions va ser un element clau. El 25 de juliol del 1993 Abad va alertar en un article del cofoisme postolímpic: ens pensàvem que ja ho sabíem fer tot. El van acusar de tremendista, però experiments com el Fòrum 2004 indiquen que els èxits requereixen la concentració i tensió màxima de qui sap que vol i pot guanyar i, per tant, té la por de perdre, i cuida fins a l'últim dels detalls.