04/03/2017

La gran paradoxa

2 min

Un dels motius de l’èxit de l’independentisme és que és un projecte polític en temps d’absència de projectes polítics explícits. Parafrasejant Baudrillard, sembla com si els projectes polítics s’haguessin menjat el seu mirall i haguessin esdevingut transparents, com si la política hagués estat expulsada de la política en la “pantalla total”.

En alguns casos, com en el de Rajoy, de l’absència de projecte se n’ha fet una ideologia. El seu projecte és que no té projecte: només es pot fer el que s’ha de fer. Grau zero de la política. L’exercici de transparència l’ha completat Trump: ha acomiadat els empleats (polítics i experts) i s’hi han posat ell i els seus amics. I les borses fan repicar les campanes.

Un projecte polític és un objectiu susceptible de ser compartit per un ampli sector de la ciutadania. Aznar en va donar un a la dreta espanyola -neoliberalisme autoritari, en podríem dir- que li va permetre passar en 4 anys d’una victòria ajustada a una majoria absoluta. Després, l’arrogància el va dur a perdre-ho tot al ranxo de Bush. Però aquell projecte es va basar en un constructe econòmic del qual encara paguem les conseqüències i del qual ara sabem la veritat, amb les dues figures emblemàtiques de la cort aznarista, Blesa i Rato, maldant per ajornar la seva inevitable entrada a la presó.

La política necessita projectes i també institucions sòlides que frenin les pulsions autoritàries. Ara no hi ha ni una cosa ni l’altra. Quan un policia declara davant del jutge que feia informes contra el sobiranisme sobre rumors vol dir que el sistema institucional està realment gastat. L’independentisme com a projecte polític ha tingut la virtut de sacsejar el pantà. I posar en evidència moltes mancances de l’Estat. Juntament amb els moviments polítics sorgits del 15-M, han estat els únics que han fet bellugar les coses. Però Podem ha decidit optar per la via testimonial i la seva veu cada cop se sent menys. De manera que el futur immediat de la política espanyola dependrà en bona part del xoc entre el no projecte de Rajoy i el projecte independentista. Paradoxal situació a què s’arriba pel buit de projectes polítics, expressió de la dificultat de la política per governar els canvis del món.