ABANSD’ARA

Una gran pèrdua: Francesc Moragas i Barret

De l’article de Maurici Serrahima i Bofill (Barcelona, 1902-1979), a Mirador (4-IV-1935), escrit amb motiu de la mort, avui fa vuitanta-quatre anys, de Francesc Moragas i Barret (Barcelona, 1868-1935), advocat i economista, especialitzat en matèria de previsió i estalvi. El 1904 va fundar la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, entitat que va dirigir.

[...]

Francesc Moragas i Barret, vidu sense fills, tractà la seva obra com hauria tractat la seva família. La seva senzilla simpatia era de l’ordre patriarcal, [...] Tots els que heu viscut a la vora d’ell sabeu com pensava constantment en la seva Caixa, com ho preveia tot. Un dia que en el Consell li discutien vivament un reglament, exigí silenci: “Quan jo acabi digueu-me el que hi manca”. Quan acabà, tothom callà: totes les objeccions que li havien fet estaven previstes i resoltes. En casos així ell somreia, com volent dir “Potser sí que us penseu que hi veureu més que jo...”. No pas amb petulància, sinó perquè ho trobava natural: ell era el pare, i el pare és el que coneix els seus, i hi pensa fins sense voler. Els altres ja feien prou ajudant-lo, i bé que els ho agraïa. En la tria dels seus consellers i col·laboradors posava la cura delicada i afectuosa del qui tria un consell de família per si els fills quedessin orfes. Francesc Moragas era un d’aquests catalans il·lustres que no tenen cap aparença física. Com Prat de la Riba. Potser l’aire de Moragas era una mica més ciutadà, i una mica més àgil. Hauria costat molt, però, de retrobar en la seva figureta pacífica els seus èxits de ciclista -perquè Moragas, en la seva joventut, era un entusiasta amateur del velocípede, havia obtingut triomfs, i, si no estic mal informat, havia contribuït a la fundació de la Federació corresponent-. Tampoc es reconeixia, veient-lo, l’home d’acció veritable, intel·ligent, agut, pràctic, d’una diligència oportuna i poc aparatosa. L’impuls enorme donat a l’estalvi de Catalunya, la creació de les innombrables obres complementàries de la Caixa, la recuperació per a Catalunya de l’estalvi de la Vall d’Aran, la salvació del petit estalvi mallorquí en una època crítica, eren realitzades sense cap fressa, sense que aparegués mai la insuportable figura de l’home d’acció de cinema, voltat de telèfons i de mecanògrafes. L’aparença era una mica d’estar per casa, però tot rutllava perfectament. I ell, que manejava milions de debò, no es distreia d’altres coses, i duia els millors artistes a donar concerts a les ceguetes del seu asil de Santa Llúcia. [...] Era un home de conviccions clares i segures. Catòlic pràctic, infiltrà, pregonament, sense exhibicions inútils, la seva fe en tota la seva obra. Catalanista de tota la vida, tot i que la seva obra l’apartà de la política activa, no desvià mai el seu patriotisme. I quan fou cridat a la Comissió de Traspassos per a l’Estatut, s’hi llançà amb una fe jovenívola, i assolí resultats completíssims. La competència que li reconeixien la gent del seu ram de Madrid li ho devia facilitar. I és ben cert que, allí i tot, havia sabut fer-se estimar. Ha estat un espectacle exemplar veure com uns imponents senyors oficials, vinguts espontàniament de Madrid a la nova de la mort de Francesc Moragas, ploraven humilment a la vora del cadàver.