CRÍTICATV

Els grans beneficiats del cas Gabriel

MÒNICA PLANAS
MÒNICA PLANAS Periodista

El sensacionalisme al voltant de la mort del nen Gabriel Cruz ha marcat l’agenda mediàtica. És una tragèdia aïllada sense més dimensió que la crònica d’un succés familiar. La resta és soroll morbós, però ha col·locat la notícia a primera línia. Debatre i ampliar els detalls d’aquest cas no té cap repercussió en benefici de la societat. Però cal veure qui ha sortit beneficiat d’aquest espectacle penós.

Hi ha dos clars guanyadors: per una banda, les empreses de comunicació. Els índexs d’audiència dels magazins matinals s’han disparat des de dilluns, igual que bona part dels especials de La Sexta. Fins i tot el Sálvame s’ha centrat en el cas de manera barroera com a estratègia.

L’altre gran beneficiat és el govern del PP. Conscients que els atemptats de l’agost a Barcelona i Cambrils van ser determinants en la bona imatge del cos dels Mossos d’Esquadra, el cas del nen Gabriel s’ha convertit en ideal per enaltir l’eficàcia de les forces de l’Estat, molt depauperada. Des dels atonyinaments de l’1-O, el vaixell del Piolín i les inquietants manifestacions de la policia per demanar equiparació salarial, en què semblaven bandes d’ultres, calia una operació que netegés la seva imatge. Els havien de retornar un cert prestigi i la resolució d’un cas ple d’angoixa ha sigut útil.

La sobreexposició mediàtica que la vicepresidenta del govern central, el ministre d’Interior i la ministra de Defensa han tingut aquests dies arran de la recerca i el crim no té precedents. En plena crisi per les pensions, Sáenz de Santamaría, Zoido i Cospedal s’han passejat per platós, sales de vetlla i catedrals enaltint la feina dels cossos de seguretat de l’Estat. Recordem que són els responsables de fer escorcollar inútilment maleters de taxis, vigilar les fronteres i inspeccionar el clavegueram buscant Puigdemont en un dels episodis més còmics i rudimentaris de la política espanyola.

El cas Gabriel ha tingut, a nivell televisiu, un rerefons ideològic. El clímax d’aquesta evidència es va fer palès a la televisió dimarts, després del funeral del nen, amb una imatge que totes les cadenes privades es van encarregar de remarcar. Després de dotze dies veient la mare del Gabriel amb una bufanda blava que era la preferida del seu fill i que s’havia convertit en un símbol d’amor a la criatura, Zoido sortia de la catedral d’Almeria amb la bufanda a la mà. Era un obsequi de reconeixement molt potent a la seva tasca. Un trofeu simbòlic valuós per a un ministeri molt dubtós. A més, des del cas Diana Quer, les notícies tràgiques d’assassinats s’utilitzen com a element de pressió mediàtica per mantenir la presó permanent revisable com vol el PP. Dimecres al matí, Susanna Griso tornava a entrevistar el pare de Diana Quer, que s’ha convertit en l’abanderat de la causa recollint firmes per evitar la derogació d’aquesta llei. Res és casual i els climes d’elevada emocionalitat, un caldo de cultiu perfecte per a la propaganda.

Més continguts de