ABANSD’ARA

La grip (1918)

De Francesc Montanyà (Correà, Berguedà, 1872 - Ponts, la Noguera, 1925) a La Veu de Catalunya (1-XI-1918). El doctor Montanyà exercia de metge a Ponts, on va escriure aquest article. S’havia doctorat amb una tesi sobre la profilaxi de la tuberculosi. Era membre de la Reial Acadèmia de Medicina. La grip d’ara fa cent anys va causar milions de morts arreu del món.

Em considero en el deure de donar compte del procediment que he seguit en el tractament dels malalts de l’epidèmia regnant, i que m’ha donat fins ara resultats immillorables. Aquesta població i comarca de fa molt de temps que és assotada pel bacil de Pfeifer, primerament en forma quasi esporàdica, presentant-se de tant en tant algun cas isolat, i darrerament en forma pandèmica, atacant un gran nombre d’habitants. L’edat preferida ha estat dels 25 als 45 anys, havent emmalaltit molt pocs nens i vells d’edats extremes; havent, demés, recaigut les invasions, en llur immensa majoria, en el sexe femení. [...] Tampoc ha atacat l’epidèmia els individus febles i xacrosos, sinó preferentment els més robustos i sans. A més de les formes pneumòniques vulgars i conegudes, m’han cridat extraordinàriament l’atenció casos que sobre l’ocupació pulmonar predominava un estat tífic greu, amb gran abatiment i depressió nerviosa, i sordesa. No vaig a exposar el tractament de la grip: el saben tots els companys, i no hi ha necessitat de traslladar a les columnes d’un diari un capítol de Patologia de qualsevol autor. No; jo només vaig a suposar el senzill tractament seguit sense tenir en compte algunes indicacions de les obres clàssiques. He temut, en tots els malalts que he assistit, l’aparició de la broncopneumònia, la terrible complicació de la malaltia gripal, i per això he consultat amb detenció els malalts, i al precís moment que he notat l’aparició d’un focus pneumònic, per petit que fos, he aplicat una gran cuirassa de mostassa recentment picada, que abraci tota la regió toràcica i produeixi una intensa hiperèmia a la pell. A l’ensems practico una injecció de sèrum antidiftèric. També prescric pocions a base d’astringents i expectorants, però només perquè el malalt no estigui sense prendre medicina ; no perquè tingui en aquestes posives [sic] i abeuratges la més petita confiança. La vella farmacopea la considero una il·lusió, desproveïda de tot valor, i avui el vell edifici trontolla en els seus mateixos fonaments. La terapèutica de l’esdevenidor està en la seroteràpia i sobretot en la vacunoteràpia, les quals d’una estrebada netejaran els prestatges de les farmàcies, no restant de tota la immensa multitud de fàrmacs més que una dotzena de medicaments o drogues. Els metges -siguem sincers- no tenim confiança en les velles drogues. [...] Jo he usat el sèrum antidiftèric perquè no havent-hi encara un sèrum o millor una vacuna antigripal, he recorregut al primer sèrum que m’ha vingut a les mans, com hauria usat el de cavall, el meninjococic, l’artificial, etc. Està comprovat que aquests mitjans augmenten les naturals defenses orgàniques contra els microbis i llurs toxines en general, com ho fan també les injeccions de les sals de plata coloidals, l’àcid nucleic, etc. En els casos de caràcter tífic, que he pogut observar durant aquesta epidèmia, he fet us de la vacunoteràpia antitífica, amb brillantíssim resultat. [...] Amb el senzillíssim tractament apuntat he assistit més de 300 malalts de grip i n’ha mort solament un d’un poble veí, a qui no he pogut atendre ni aplicar el tractament, havent-li administrat sols pocives a base d’expectorants i tònics. [...]

Més continguts de