Els guanyadors de Putin
Autoritarisme. Les dues primeres eleccions celebrades a Europa des de la invasió russa d’Ucraïna han revalidat la victòria de dos aliats tradicionals de Vladímir Putin. Viktor Orbán ha aconseguit un quart mandat consecutiu com a primer ministre d’Hongria, i Aleksandar Vucic continuarà com a president de Sèrbia per majoria absoluta. Tots dos formen part d’aquesta onada d’autoritarisme, imbuït de conservadorisme cultural, amb una política d’aliances amb Rússia i la Xina i amb el suport actiu a les seves minories nacionals a l'estranger. És a dir, als hongaresos que hi ha a Romania, Eslovàquia o Ucraïna, i als serbis de Kosovo i de Bòsnia i Hercegovina. Tots dos es presentaven com els protectors de la nació.
“No és només la guerra –m’escriu un vell conegut hongarès, que porta anys lluitant des de l’oposició a Orbán–, la distància ja s’ha fet massa gran”. El discurs de l’ordre i la seguretat, que tan bé ha sabut explotar Orbán durant la campanya electoral, està apuntalat sobre més d’una dècada de manipulació del sistema polític, de persecució de la independència judicial, de la pluralitat mediàtica, de la societat civil mínimament crítica, i d’una depuració profunda de la funció pública. El control i l’acaparament de poder resisteixen, fins i tot, l’ona expansiva d’un conflicte bèl·lic que, en plena jornada electoral, mostrava les imatges més cruels dels crims de guerra comesos a Ucraïna.
El mateix passa a Sèrbia. Vucic, líder del Partit Progressista serbi –que va entrar en política com a ministre de la Informació de l’antic dictador Slobodan Milosevic–, s’ha garantit l’omnipresència mediàtica durant tota la campanya. El seu cartell electoral deia “Pau. Seguretat. Vucic”. Mentre, per una banda, atiava l’expansionisme serbi, per l’altra ha jugat amb la por al retorn del conflicte i amb la memòria dels bombardejos de l’OTAN sobre Sèrbia durant la guerra de Kosovo, que van començar un 24 de març, el 1999. A Belgrad hi ha hagut desfilades d’extrema dreta, amb banderes russes, per donar suport a la invasió d’Ucraïna.
Conseqüències. Amb l’eufòria de la nit electoral, Viktor Orbán va voler dedicar la seva victòria a tots els oponents que avui es deuen sentir derrotats: des dels “buròcrates de Brussel·les” fins als “mitjans internacionals” i, fins i tot, el mateix president ucraïnès, Volodímir Zelenski, a qui va acusar durant la campanya d’haver fet un pacte amb l’oposició.
Cada victòria electoral d’Orbán és un pas més cap a l’aïllament dins la UE; un pas que reforça aquest autoritarisme construït des de les urnes i a cop de doblegar els sistemes democràtics, durant anys de silencis connivents a la Unió. Ara, però, l’agressió russa contra Ucraïna ha forçat, també, el trencament de l’aval incondicional que es professaven Varsòvia i Budapest.
“Quan el poble vota, el poble guanya”, tuitejava la líder de l’extrema dreta francesa, Marine Le Pen, en la seva felicitació a Orbán.
Diumenge que ve és Emmanuel Macron qui ha d’anar a les urnes, i Marine Le Pen qui té més números de passar a la segona volta per repetir el duel de les presidencials del 2017. Macron, que tant ha confiat en “l’efecte bandera” per garantir-se el suport dels francesos en temps de crisi, deu haver sentit un cert vertigen aquestes últimes hores. La mateixa guerra que ha enfortit el lideratge internacional de Macron, agreuja també les dificultats econòmiques dels francesos, que ja fa temps que senten el declivi.
L’escenari electoral europeu és avui més incert.
