Guanyar i perdre

Les decisions es prenen pel guany que suposa la tria. En economia és així, en política no: la imatge de l’opció presa també compta, i a voltes compta tant que determina la decisió. És tan important el que es fa com la manera com es fa, i és determinant com es percep.

Els partits independentistes poden optar per confrontar-se o per col·laborar amb el govern central. És una obvietat. El que no és obvi és la valoració del que es pot aconseguir amb cada opció.

La UE es va crear a partir del mercat. El Mercat Comú era el que comptava: fer-lo competitiu, evitar els desequilibris de l’oferta, cap venedor massa gros, amb una situació de privilegi respecte a la resta. Que els compradors, els ciutadans de la Unió, tinguin la millor oferta, la més neutra, amb els preus més competitius. En conseqüència, el comissari més important de la Comissió Europea (CE) ha estat, i és encara, el de la Competència. Abans Leon Brittan, Karel van Miert, Mario Monti, Neelie Kroes, Joaquín Almunia... ara Margrethe Vestanger. Condicionar la dimensió i capacitat de les empreses implica una limitació per al mercat exterior, més encara quan es configura com un oligopoli d’oferta, dominat en competència per les empreses dels EUA i la Xina.

Quan es va crear el Mercat Comú, als anys 60, la situació era diferent. Els EUA dominaven el mercat i la tecnologia. Ara el món és bipolar. Si Europa vol ser un entre dos grans, ha d’enfortir el seu teixit empresarial. Fer-ho requereix esforç, temps i diners. S’ha de canviar la política industrial europea. S’està fent. De defensar el mercat interior com a prioritat única, s’ha de passar a fer-lo compatible amb l’enfortiment de la projecció exterior, per així tenir empreses amb entitat que competeixin amb les de Xina i els EUA. Això significa estimular la cooperació industrial intereuropea i, simultàniament, reduir les traves al creixement de la dimensió de les empreses i al seu enfortiment integral al mercat. Per fer-ho possible, s’ha d’acceptar un període d’aprenentatge, de prova i error, perquè els seus productes millorin. Res no passa d’un dia per l’altre. Té un cost que s’ha d’estar disposat a pagar.

La CE el té descomptat. És aquesta i no una altra la història de l’èxit industrial més gran de la UE, Airbus. Per fer-la realitat a partir d’empreses petites, Hawker Siddeley, Breguet i Nord HBN, es van necessitar diners públics que venien a través de programes militars, en què el finançament públic no tenia limitacions, o de programes de R+D genèrics i ad hoc.

Quan Europa va decidir fer l’avió de combat europeu, EFA, tots, tret dels més il·lusos, sabien que seria un avió més car i no millor que l’equivalent americà, que tenia una tecnologia, una experiència i un volum dels quals Europa no disposava. Però l’EFA va servir per injectar a la indústria europea -Regne Unit, Alemanya, Italià i Espanya- els fons necessaris per al seu desenvolupament, per a la millora de la seva competitivitat. Va ajudar el sector aeronàutic europeu.

Avui la CE ha creat un vehicle, l’IPCEI (Important Project of Common European Interest), en què els fons dels estats membres que s’hi injectin no seran considerats ajudes d’estat. Se’ls dona llibertat per posar diners en aquelles tecnologies que la CE considera de futur, és a dir, perquè el teixit industrial europeu s’enforteixi per competir amb els EUA i la Xina.

Hi ha cinc projectes IPCEI: la computació al núvol, el xip europeu, la microelectrònica, els satèl·lits i les bateries. És la prova fefaent del canvi de la política industrial de la CE. Espanya hi ha de ser, participar en grans projectes és una ocasió per millorar la tecnologia; per col·laborar amb Europa i competir en el mercat mundial des de plataformes europees compartides en productes d’alt valor afegit.

És quan hi ha canvis de cicle que s’obren oportunitats. Ara el canvi de la política industrial europea en porta una que s’ha d’aprofitar. Espanya i Catalunya tenen indústries petites, punteres en aquests camps. S’han de preparar per participar en aquests projectes. Hi ha capacitat i experiència per fer-ho. Centres com l’ICFO, el BSC i empreses com Cellnex o GTD, etc. són un exemple del que es pot fer en l’àmbit de la digitalització. Hi ha altres camps amb igual potencial.

Els programes dels fons Next Generation de la CE tenen limitacions: la necessitat d’assegurar fons pluriennals, el seu repartiment entre diferents ninisteris, etc. són dificultats administratives objectives, però no esborren els avantatges que significa el finançament públic per a projectes tecnològics avançats.

Es tracta d’una oportunitat única. Es trigarà no menys de 30 anys a tenir-ne una de similar.

Cal tenir-ho en compte a l’hora de decidir quina política cal fer des del nou govern de la Generalitat -confrontar-se o col·laborar amb el govern central- vista la situació de la política espanyola, en què el PSOE ha perdut un aliat possible, Cs, avui submergit en un marasme fosc de lluita interna i de pèrdua d’objectius. La col·laboració dels partits catalans amb el govern central és ara més valuosa per a aquest últim... però cal discreció. Estem en període electoral a Madrid, on sentiments amagats, a voltes àcids, poden crear malentesos i conseqüències negatives.

S’ha de ser discret i gens visible, fer el que convé des de la segona fila. Aquells amb qui es pot col·laborar ho agrairan. No dir més, no fer més difícil el que convé fer.