Guerra climàtica
Mancances. Gazprom ha anunciat que reduirà encara més el flux del gas que arriba a Alemanya a través del Nord Stream 1. Deute, inflació, crisi de subministrament i, sobretot, molta por a l’impacte econòmic, industrial, social i polític que la falta d’hidrocarburs pot provocar a la Unió Europea quan arribi l’hivern. I, com en les crisis anteriors, la vulnerabilitat europea es tradueix en amenaces de divisió interna. Torna el discurs de la tan necessitada solidaritat entre socis, però també les suspicàcies nord-sud i els retrets, ara contra les convenients dependències del gas barat de Vladímir Putin que van alimentar durant anys una part important de la Unió.
En realitat, la primera mancança en aquesta crisi no és de solidaritat sinó d’interconnexions. No és que faltin les ganes de transferir recursos energètics entre socis, és que falten les canonades per fer-ho possible. No hi ha una unió energètica europea perquè durant dècades s’ha torpedinat la idea des del cor de la UE. Que ho preguntin a l’Elisi.
Però ara arriba l’emergència. La guerra d'Ucraïna impacta en les transicions energètica, climàtica i tecnològica. Unes transicions que la Comissió d’Ursula von der Leyen veia com un tot però que ara es bifurquen. D'una banda, s'accelera la confrontació tecnològica; de l'altra, l'impacte de la crisi energètica amenaça els compromisos de l’agenda verda.
Urgències. Tot i que a llarg termini es reforça la consciència d'accelerar la transició i la diversificació energètiques, l'aposta per fonts alternatives d'energia neta ha acabat ostatge de la por d'un hivern sense gas.
Alemanya torna a les centrals de carbó, i l’oposició política pressiona per recuperar l’energia nuclear. La UE augmentarà les importacions de gas natural dels Estats Units –gas obtingut a través del fracking, una tècnica que divideix profundament els estats membres–. I el Parlament Europeu ha decidit etiquetar com a “verdes” l'energia nuclear i el gas, que ara es podran beneficiar dels fons pel canvi climàtic. Un gir ideològic i estructural al Green Deal.
Hi ha renúncies a principis que són fruit de la urgència i la necessitat; i també hi ha viratges polítics que s'estan imposant a partir del context però que tindran un recorregut molt més enllà.
Confrontació. En canvi, la revolució tecnològica viu una acceleració. Els grans gegants tecnològics dels Estats Units estan exercint d’actors privats en la guerra d’Ucraïna, alineats amb l’estratègia occidental: recollint i compartint dades amb governs, controlant la informació, apuntant-se als boicots internacionals, eliminant comptes de xarxes socials o actuant com a instruments de mobilització i emocionalitat.
També s'ha accelerat la pugna pels minerals tecnològics. La invasió d'Ucraïna i les sancions sobre Rússia afecten la distribució i la producció mundial de liti, de níquel i de gas neó (Ucraïna representava el 40% de la producció mundial de gas neó, que s'utilitza per a la fabricació de microxips). També s’ha vist alterada a l’alça la demanda de níquel, necessari per a la fabricació de les bateries dels cotxes elèctrics.
La Xina, que ja domina el mercat dels minerals rars, està accelerant la seva capacitat de producció, dins i fora del seu territori, amb inversions en altres països.
Si hi ha dues crisis que definiran aquesta dècada són la transformació climàtica i la revolució tecnològica, i totes dues estan ara sota els efectes de la guerra; decantant equilibris de poder a escala global. I la Unió Europea malda per sortir d’aquesta confrontació com un actor geopolític més, i no només com el camp de batalla on impacten aquestes transicions. Si alguna cosa reforça, a llarg termini, aquesta sensació de vulnerabilitat europea és la consciència encara més urgent d’accelerar la transició i la diversificació energètiques.
