21/08/2021

La guerra, raó suprema

3 min
La guerra, raó suprema

Una vegada més estem veient, ara a l’Afganistan, espantoses escenes de terror, de com es destrueixen les ciutats, les civilitzacions, les famílies, les persones. Davant les catàstrofes naturals, els països envien ajuda, medicines, menjar. Amb millor o pitjor fortuna, és cert, i només cal veure Haití per demostrar-ho. Però hi ha un esforç col·lectiu en favor de la vida, un moviment de suport per lluitar contra un destí advers. Una solidaritat per tractar de mantenir les persones en condicions acceptables. Amb la guerra, no.

Davant la guerra, la humanitat torna al grau zero de la civilització, de la raó, de l’empatia. Destrucció pura. El més impensable habitualment esdevé possible: matar, i sense preguntar, sense motiu; violar, saquejar, imposar el genocidi. És la guerra! I de cop deixen de tenir valor les complicades construccions humanes que s’han anat confegint per poder conviure, el dret es converteix en paper mullat, els compromisos internacionals són ignorats, els drets humans esdevenen una falòrnia. Tot el que s’ha bastit amb tant d’esforç, les persones, les cultures, les històries personals i col·lectives, tot el que té un valor suprem en temps de pau, s’ensorra en un instant quan la raó suprema és la guerra.

No aprenem res, està clar. Durant el segle XX Europa es va destrossar a si mateixa diverses vegades. Aparentment s’ha acabat, però, tal com explica Charles Tilly en el seu gran llibre sobre la violència a través de la història, el que ha fet Europa és exportar les guerres a altres continents. Com? Bàsicament venent-los armes cada vegada més sofisticades i potents. ¿De què serveix enviar tropes pacificadores, fer discursos exaltant la fraternitat i la concòrdia si, alhora, els venem instruments fets per matar? Qui pot creure en la veritat dels missatges de pau?

La guerra dels talibans mostra d’una manera molt evident la lògica que les sol sustentar totes: el model de masculinitat més profund i encara vigent, imposar la voluntat dels mascles menyspreant qualsevol altre criteri. L’enfrontament i els pactes entre homes poderosos, raó indiscutible. Les dones? Amagades, mortes, sotmeses; una vegada més, considerades únicament com una peça a intercanviar en els acords entre homes, moneda de canvi sense cap dret ni importància. La intervenció russa, la intervenció nord-americana, la de l’OTAN, els diners que s’hi han abocat. Per a què? No per ajudar a construir un país viable, per consolidar drets, sinó per fornir armament, muntar un exèrcit que s’ha demostrat incapaç de la mínima defensa, un govern que ha fugit sense vergonya. Un fracàs total, fruit d’una voluntat de domini que, encara ara, seguim considerant un fet inevitable, i acceptant la mort que genera més passivament del que acceptem els desastres naturals.

¿És la guerra, realment, un mal inevitable? No ho crec: cal més poder femení per aconseguir un tomb ideològic en aquesta qüestió. Ja sé que ser una dona no garanteix que es busqui la pau. Però encara avui els valors de les dones, inculcats des de la infància, van en el sentit de la defensa de la vida, que a nosaltres ens costa tant de construir cada dia. Des del feminisme, les propostes són clares: fa més de 25 anys, en la IV Conferència Mundial sobre les Dones, 189 països van acordar un conjunt de mesures, entre les quals reduir les despeses militars, limitar la disponibilitat d’armament i convertir molts dels recursos militars i indústries derivades en objectius de pau i desenvolupament. Doncs bé, del 1995, l’any d’aquella conferència, al 2020, la despesa militar mundial s’ha gairebé doblat, ha passat de poc més d’un bilió de dòlars (en dòlars constants del 2019) a gairebé dos bilions (1,981) segons el SIPRI (Stockholm International Peace Research Institute). El 2020, malgrat la pandèmia i totes les despeses que està generant, es va produir un increment del 2,6% en els pressupostos militars en comparació amb el 2019.

Hi ha d’haver més control i més reducció de la despesa militar. Coneixem la força dels lobis que la sustenten i de les persones que se n’aprofiten, en tenim a prop alguns exemples notoris. Però si no fem un esforç en aquest sentit, les guerres seguiran sent arreu pitjors que les calamitats naturals, com uns fets que ningú impedeix perquè tendim a pensar que formen part de la naturalesa dels homes i que no s’hi pot fer res. Cal posar més dones en els òrgans decisoris, en nombre suficient per poder anar canviant els criteris, els dels governants i els dels homes mateixos, a qui hem d’educar d’una altra manera. Cal que les dones ens associem molt més entre nosaltres i, ara, que donem tot el suport possible a les afganeses, ofegades una vegada més per la barbàrie masculina. Una barbàrie que també existeix entre nosaltres i que, des de religions diverses, té la mateixa arrel i pot tenir les mateixes conseqüències que la que ara veiem només a la televisió.

stats