La guerra, i nosaltres
Aquest no és un article per parlar d’Ucraïna, sinó de nosaltres, dels catalans i la guerra. Deixo per als experts en política internacional l’anàlisi i valoració del que passa a 2.400 km, dins d’Europa mateix. Però el fet és que la guerra d’allà ens esborrona aquí, i sobretot fa trontollar -si no capgira del tot- allò que sentim, allò que pensem i fins i tot allò que som nosaltres.
AIXÍ, l’inici d’una guerra com les d’abans, amb exèrcit de terra, aire i mar, amb bombes, edificis esfondrats i morts civils i militars, el primer que fa és alterar radicalment la nostra jerarquia de preocupacions. És a dir, una guerra que és a prop, que no es pot emmascarar darrere de tecnologies sofisticades i danys col·laterals, que mostra de manera descarnada els seus efectes, que exhibeix un poder absolut sobre la vida, fa petits, si no irrellevants i ridículs, molts dels nostres afanys. Mireu, si no, el contrast entre la brutalitat destructiva allà i l’autoengany de les nostres posturetes sobreprotectores d’algunes escoles d’aquí que no deixen que la canalla es disfressi portant armes.
LA GUERRA fins i tot ha desplaçat la sobreabundància informativa sobre el covid. I no parlo pas de la devastació també en vides que ha provocat el virus, sinó de com ens llepem les ferides que han provocat uns anys de sobrecàrrega de treball, uns mesos de confinament, unes setmanes sense escola o uns dies sense oci nocturn. No es tracta de negar totes les conseqüències de la pandèmia i la seva gravetat, sinó del fet que, posades al costat d’una guerra cruenta i comparant-les amb la devastació que s’hi produeix, les nostres tribulacions empetiteixen.
LA GUERRA també ens ha descobert els més de 24.000 ucraïnesos i els quasi 27.000 russos que viuen entre nosaltres. En un país com el nostre, amb gairebé un milió tres-cents mil estrangers empadronats, aquest poc més del 4% que hi aporten Rússia i Ucraïna hi té un pes demogràfic petit. Però són xifres que sorprenen, acostumats com estem a fer drames per qüestions que afecten grups quantitativament més insignificants. Aquests 51.000 nous catalans ens havien passat desapercebuts. I ara s’han convertit en víctimes d’una guerra fratricida, fet que els converteix en població “vulnerable”. Han deixat de ser invisibles i han passat a ser observats.
TAMBÉ és aviat per fer números, però és obvi que la guerra d’allà tindrà conseqüències econòmiques aquí. Ja no parlo dels efectes globals en els preus del gas o de determinades matèries primeres, sinó d’allò que ens afecta directament. Vull dir, en les importacions de blat de moro o oli de gira-sol ucraïnès, o de les exportacions de fruita dolça al mercat rus i la vinguda de turistes d’aquest país. La guerra fa unes víctimes directes en el territori on cauen les bombes, però l’onada expansiva aquí produirà un impacte econòmic d’enormes i imprevisibles conseqüències.
POT SEMBLAR una frivolitat, però és inevitable pensar com aquesta guerra afectarà políticament les aspiracions independentistes dels catalans. El debat sobre el respecte a la sobirania de la nació ucraïnesa, l’autodeterminació com a arma espúria a favor de l’imperialisme rus o les preses de posició internacional sobre la vulneració de fronteres, deixaran una marca gens menyspreable i gens afalagadora en els nostres debats locals.
FINALMENT, la guerra d’allà posa en evidència la ingenuïtat del pacifisme benintencionat d’aquí. Jo vull la pau, però no soc pacifista. Des de la irresponsabilitat que proporciona no tenir un estat propi, ens hem gronxat en un pacifisme còmode. Però el món està fet, ens agradi o no, d’equilibris i desequilibris de poder que se segueixen traduint en confrontacions armades. I les pancartes i eslògans pacifistes no te’n deixen fora. Tant de bo la guerra d’allà faci madurar la reflexió sobre les necessàries polítiques de defensa d’aquí. Jo, a Ucraïna, em faria voluntari.
