Unes guerres molt nostres
Potser perquè som un país massa petit, o potser perquè és la nostra manera de ser, els catalans tendim inevitablement a la confrontació. La seqüència dels fets sol ser la mateixa: uns governen, es desgasten, perden, arriben els que eren a l'oposició i, quan els toca el poder, cauen en la temptació de donar la culpa als anteriors. I així successivament. Ha passat al Barça, s'ha repetit al govern de la Generalitat i ja hem vist què està passant amb TV3. Els tres pilars del país, sobre els quals hi hauria d'haver un mínim consens, estan sotmesos, per una raó o una altra, als efectes d'una inquietant batalla. Jo també, com vostè, lector, tinc les meves idees, segur que equivocadíssimes, sobre qui té o deixa de tenir la raó en cada un d'aquests tres conflictes. Però això avui no toca, ja ho fan diàriament les desenes d'articulistes que emeten la seva implacable opinió molt millor que jo, i que, de vegades, també cal dir-ho, sol ser teledirigida per alguns dels bàndols en litigi: els caps de les bandes corresponents es mullen poc i solen preferir enviar els seus esbirros a desgastar l'enemic.
Però el que és rellevant no és qui té la raó, sinó el conflicte en ell mateix. Posin-li la cara que vulguin: de Javier Faus a Xavier Sala i Martín, de Francesc Homs a Mònica Terribas, d'Andreu Mas Collell a Antoni Castells, podríem fer una llista de petites i cícliques rivalitats intestines que apareixen, un dia sí l'altre també, en els nostres mitjans. Tant és així que ja es pot afirmar, sense por a equivocar-se, que el guerracivilisme és un dels trets distintius del fet diferencial català. Aquesta tendència a la baralla més desaforada és perillosa i corre el risc de fer-nos perdre energies innecessàries, però la paradoxa és que té també una part positiva. La idea em va venir al cap, per simple contrast, quan vaig veure la curiosa reacció dels mitjans madrilenys a la derrota del Madrid aquest dissabte. Un cop rebentat tot aquell globus que, com sempre, s'havia inflat de manera totalment artificial, no se'ls ha acudit res més que focalitzar les crítiques cap als jugadors i tímidament cap a Mourinho. En aquesta cacera, casualment s'han deixat una peça, i no precisament una peça menor. Allà ningú s'ha atrevit a assenyalar Florentino Pérez, l'únic i autèntic responsable de tenir un club sense projecte, que no sap què vol ni on va, totalment a la deriva, entregat a un entrenador psicòtic sense cap intenció d'autocrítica. Com més malament els van les coses, més avall van a buscar responsables: suposo que la propera vegada linxaran el massatgista per tal de deixar impune, una vegada més, el seu impol·lut president. Per molt menys, aquí ja hauríem llançat el nostre president a la foguera. A Catalunya som perepunyetes i busquem tres peus al gat. Però abans que aquelles amnisties veneçolanes, prefereixo les nostres guerres civils, que almenys són lliures i plurals. Potser fiscalitzem en excés, però no en deixem passar ni una, i sovint aquesta és la nostra curiosa manera d'arribar a l'excel·lència. Com deia aquell, no estamos tan mal.
