Roger Cohen
22/02/2011

El guru de la revolució

4 min

Quan s'escrigui la història de la revolució egípcia, s'haurà de reservar un espai ben gran per al guru de l'alliberament, Pierre Sioufi, l'enorme barbut d'ulls brillants i fumador empedreït que va obrir les portes del seu apartament de la plaça de Tahrir als "nanos" que reivindicaven el dret a connectar-se a la xarxa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

H e dit un espai ben gran perquè Sioufi pesa uns 140 quilos. Si durant aquests divuit dies la plaça de Tahrir tenia elements propis de Woodstock -les tendes de campanya de plàstic, les cares ulleroses a la matinada i aquell esperit de "l'únic que podem fer és estimar-nos"-, ell n'ha estat el Jerry Garcia (amb un toc d'Allen Ginsberg). Imagineu-vos Sioufi assegut al seu escr iptori abarrotat, igual que el capità al timó del vaixell sacsejat per la tempesta, buscant la capsa de mistos, encenent un altre Marlboro, fent senyal d'entrar a un grup de "nanos" del Facebook (sempre els ha dit "nanos") carregats amb els seus portàtils, vestit amb una samarreta on hi diu "Fel meshmesh" (més o menys "No passarà mai"), buscant un carregador a la desordenada pila de coses que hi ha al voltant d'una botella de vinagre Maille, mirant fixament les prestatgeries de fusta amb portes de vidre on es veuen volums enquadernats amb pell, com ara La grande encyclopédie , menjant-se un altre bol de llenties, escrivint missatges arreu del món, exhortant, donant la benvinguda i rient.

A l'apartament de Sioufi no hi havia mai menys de quaranta persones, a vegades moltes més: a fora a la terrassa, amb la seva vista panoràmica (i cactus recargolats); a l'habitació dels ordinadors, on els "nanos" es dedicaven a activitats de coordinació a través del Facebook (sovint amb música de fons de Led Zeppelin); a la cuina, on el menjar no faltava mai; obrint-se camí en passadissos laberíntics sota els retrats amb marc daurat que omplien als racons; mirant la televisió entre cortines de fum; procurant no trepitjar la gata Olive, ni els dos terriers, Coquette o Baboo, ni la dona arraulida amb la càmera de vídeo en un dels nombrosos matalassos escampats pel parquet; conspirant i a vegades resant en veure la immensa multitud, murmurant només "Déu meu!".

A un nivell molt elemental, el que ha passat a Tunísia i Egipte, i el que està passant a Bahrain, Líbia i el Iemen, és el que va passar a l'apartament de Sioufi: el dret a reunir-se, a intercanviar opinions, a organitzar campanyes polítiques, a connectar-se a la xarxa. Bona part del problema del món àrab i iranià -i del problema occidental al seu torn- és que durant dècades l'únic lloc en què s'ha pogut reunir la gent és la mesquita. Els Estats Units van caure en la falsa il·lusió de donar suport a Mubàrak i gent de la seva mena i, alhora, imaginar-se que minvaria l'extremisme violent islamista. A la plaça de Tahrir s'ha portat el debat a l'esfera pública i això ha encès el polvorí àrab. "Jo era aquí per casualitat", em va dir Sioufi, que té cinquanta anys. "No sóc més que un revolucionari de saló, probablement perquè m'ho puc permetre. Si no m'ho pogués permetre, potser seria un revolucionari de debò!" No ha estat fàcil, enmig del xivarri de la que ha arribat a ser coneguda com la "casa de la revolució", arribar al fons de la història de Sioufi; ho deixaré per als historiadors. Però hi havia diners: un avi es va fer ric amb la representació d'una empresa química alemanya i la seva família va construir l'edifici on érem.

Sioufi, amb pantalons grisos de xandall i les grenyes canoses voleiant, ha fet d'actor, i ha estat artista i periodista; però també ha dedicat força temps a no convertir-se en un esclau de la feina. "Què és un artista? -reflexiona-. Procuro tenir la màxima llibertat personal, faig servir el que tinc per tenir la màxima llibertat".

Potser això sembla massa presumptuós per derrocar un règim despietat, però Sioufi és contundent en la seva anàlisi -"Mubàrak o mata o se'n va", em va dir de seguida- i ha fet una tasca pràctica immensa en proporcionar un espai, electricitat i aliments a la variada multitud que s'ha aplegat sota el seu sostre.

A l'apartament de Sioufi he vist membres dels Germans Musulmans alternant amb gent com Sanna Seif, de disset anys, estudiant de secundària i addicta al Facebook ("No tinc ni idea d'on són els meus pares; són activistes, com jo"). He sentit els comentaris impregnats d'humor negre que intercanviaven joves estudiants d'informàtica mentre conspiraven (primer friqui: "Em sembla que serem amics tota la vida"; segon friqui: "Sí, a la presó o en un Egipte lliure"). Per damunt de tot plegat planava Sioufi, personificació de l'esperit eclèctic de la revolta; un cristià amb imatges de la crucifixió a les parets del seu apartament i, segons el que em va dir, amb un rètol que diu "Al·là" a l'entrada de la seva altra casa del Caire, i amb llibres com ara The God delusion de Richard Dawkins per tot arreu.

Tot va començar perquè volia oferir "als nanos" un "port segur". Patia pels joves egipcis, uns herois que plantaven cara als sicaris de Mubàrak. Necessitaven un lloc per recuperar-se, tuitejar i, esclar, menjar. I així va ser com, de la manera fortuïta que ha caracteritzat bona part de la revolta, va prendre forma el "pis del Facebook", com també l'anomenaven.

A l'apartat "informació general" de la seva pàgina del Facebook, Sioufi hi ha escrit això: "La vida és una puta que no para de parir: sempre més responsabilitats". Però molt de tant en tant resulta que un dels fills que pareix es diu llibertat.

stats