Hasél: alguna cosa més que una reforma

Serà necessària, en efecte, alguna cosa més que aquesta reforma del Codi Penal que el doctor Jaume Asens prescriu com a remei per a totes les malures. Caldrà alguna cosa més que un lenitiu per evitar que el Regne d'Espanya se segueixi enfonsant (i ens hi enfonsi a tots els que som a dins, de grat o per força) en els fangs pantanosos de les democràcies autoritàries, un oxímoron gens feliç que serveix per denominar aquells règims que tenen la carcassa formal d'una democràcia però un funcionament intern arbitrari i tendenciós, que els acosta o els fa caure de ple dins l'autoritarisme. No hi ha manera de defensar, certament, que l'expresidenta madrilenya Cifuentes sigui absolta per un afer vergonyós com els dels màsters, que la casa reial —amb el rei emèrit al capdavant— s'hagi dedicat durant dècades a l'evasió fiscal a gran escala, i que els que acabin sent condemnats a presó siguin Pablo Hasél o Valtònyc. Hasél ha commocionat tothom amb les imatges de la seva detenció; Valtònyc va triar l'exili, des d'on ha hagut de sofrir, recentment, la mort de la seva mare. No hi ha manera de defensar això, però qui ho denuncia és Pablo Iglesias des de la tribuna d'oradors del Congrés de Diputats. Està bé que el vicepresident del govern d'Espanya constati almenys que Espanya està lluny de ser una democràcia plena: però de què serveix concretament que ho digui, a banda de per fer enfadar la també vicepresidenta Carmen Calvo i generar més articles i titulars a la premsa vertaderament nacionalista?

Com que l'actualitat és una piconadora de llenguatge, expressions com deep state o clavegueres de l'estat acaben també buidant-se de contingut. El fet, però, és que a Espanya el franquisme no és residual, com sovint s'ha dit, sinó estructural, i ara s'ha empeltat amb les formes de l'extrema dreta més o menys renovada: l'odi als immigrants, l'antifeminisme, el negacionisme del canvi climàtic, la desinformació, l'exhibició arrogant de la pròpia ignorància, etc. Discursos i actituds que pesen sobretot entre togats, uniformats o —és curiós, però no tant— periodistes i creadors d'opinió. En aquest darrer àmbit, la tasca d'intoxicació sovint consisteix no tant en la difusió de proclames exaltades —que també— com en la creació d'uns patrons de pensament, sovint basats en la tergiversació. Tots aquells que afirmen que Pablo Hasél “va traspassar línies vermelles”, tots aquells que consideren equiparable una cançó amb un míting de Vox o amb un acte en què es fan proclames nazis o antisemites, tots aquells que afirmen que la llibertat d'expressió “té uns límits” més enllà dels quals es converteix en una perillosa arma de doble tall, tots aquells que, en referència a l'humor i a la creació artística, pregunten “fins on s'ha de poder arribar”. Tots aquells que, en nom d'una pretesa moderació, en realitat legitimen l'hegemonia dels autoritaris. Davant de tots aquests tenim una feinada a fer, i està bé que el Codi Penal no ens ho posi encara més difícil, però no és suficient ni de bon tros.