Hegemonies de poder
L’avanç militar ucraïnès sobre el terreny es va voler contrarestar amb l’escenificació recurrent de l’aliança entre Moscou i Pequín. Rússia pateix el càstig dels poders occidentals però no és un pària internacional, venia a dir la fotografia de la cimera de l’Organització de Cooperació de Xangai, que es va fer a Samarcanda.
La guerra d’Ucraïna tensa les agendes globals. És una realitat incòmoda, que deixa bona part del món amb dos sentiments contradictoris: d’una part, el rebuig a la violació de la integritat territorial d’un país; de l’altra, el recel davant la narrativa occidental sobre el conflicte ucraïnès. Les ferides del colonialisme, i de les guerres modernes d’uns Estats Units ara en retirada, continuen alimentant greuges i percepcions d’una part important del Sud global.
Ho constatava, fa uns dies, una enquesta feta per la Fundació Open Society, del magnat George Soros, a més de 21.000 persones d’una vintena de països del món. A propòsit de si creien justificat el desig de Rússia de voler exercir la seva influència sobre Ucraïna, el 56% dels indis i el 54% dels nigerians enquestats deien que sí. En canvi, el 78% dels britànics i el 58% dels francesos i dels estatunidencs s’hi oposaven. Malgrat tot, el suport a la idea que la pau a Ucraïna passa per la retirada de Rússia del territori que ha ocupat és majoritari arreu del món. Només en 4 dels 20 països on es va fer aquesta pregunta (el Senegal, l’Índia, Indonèsia i Sèrbia) els partidaris d’acabar amb l’ocupació russa del territori ucraïnès estaven per sota del 50%.
De la mateixa manera, 101 països van votar a favor de la intervenció online de Volodímir Zelenski a la 77a Assemblea General de l’ONU, que comença avui a Nova York. Només 7 països s’hi van oposar, i 19 es van abstenir. La línia de fractura que marca la geopolítica global es farà evident aquesta setmana als passadissos de les Nacions Unides. Però si una cosa demostren tant aquesta votació prèvia com l’enquesta de percepcions del conflicte és que Rússia és un element divisiu a banda i banda d’aquest món suposadament bipolar que alguns s’entesten a donar per fet.
ALIANCES. Ucraïna està demostrant una capacitat de resistència inimaginable fa 200 dies, quan va començar la invasió. Els Estats Units i la Unió Europea han aconseguit mantenir-se com uns aliats vitals de Kíiv, però, malgrat això, la confrontació amb Rússia ha accelerat una sensació de pèrdua d’influència global que no és nova, però que a Washington i a Brussel·les encara els costa d’interpretar. La davallada del poder hegemònic d’Occident es va començar a covar fa més d’una dècada, amb la transformació mediàtica i l’emergència de nous pols d’influència. El 2011, la llavors secretària d’Estat Hillary Clinton va advertir davant del Capitoli que el seu país estava immers en “una guerra d’informació” i l’estaven perdent. Clinton es referia, aleshores, a la presència global de RT (Rússia Today), al projecte de televisió que la Xina havia llançat el 2009 (CCTV), i al poder demostrat per Al-Jazeera en la cobertura de les Primaveres Àrabs. El Sud global tenia el seu propi relat de les transformacions que desafiaven les tradicionals estructures de poder, i la Xina començava a competir cara a cara amb els Estats Units com a alternativa d’aliança política, financera i logística per a molts governs del continent africà.
La Xina d’avui és la mateixa, però hiperconnectada amb les economies i les cadenes comercials de la Unió Europea i els EUA.
A Samarcanda, Xi Jinping oferia a Vladímir Putin liderar junts un món que canvia. Però l’amistat “il·limitada” que es prometien mútuament a principis de febrer, durant la inauguració dels Jocs Olímpics d’Hivern, no s’ha traduït en un suport militar o tecnològic com el que Washington i la UE han fet arribar a Kíiv. El primer soci comercial de Pequín és avui la Unió Europea i no pas Moscou.
