06/06/2012

La història del dècim de la Creu Roja

2 min

Li explico un cas que va succeir-me ahir al matí al centre d'una ciutat catalana. I per molt increïble que sembli és cert, com pot confirmar la persona que m'acompanyava (o jo a ella).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En un carrer molt comercial hi ha dues persones de la Creu Roja venent números per a un sorteig. Una és un noi jove vestit sense cap identificació evident que pertany a la Creu Roja i aborda la gent mostrant un dècim sencer que li falta un número. Altres cops sí que porten alguna samarreta blanca amb la creu, però en aquest cas no. I com que tota l'estona el veig d'esquena, desconec si duu alguna acreditació. El xicot no s'està quiet al mateix lloc sinó que va amunt i avall pregonant la seva mercaderia. De sobte, caminant en la mateixa direcció que nosaltres, troba de cara una noia magribina que porta hijab. Sense oferir-li el número com a les altres persones, el noi li branda el dècim a poca distància de la cara i, mentre la noia segueix caminant sense fer-li cas, ell, aturat al mig del carrer, li crida, en castellà, mentre ella s'allunya: "Què, no vols loteria o què? No en vols? Què passa, que els àrabs no compreu loteria, oi? No en compreu, oi? I només te la pot comprar el teu marit, oi? Tu no pots comprar-ne soleta, oi? Si no te la compra ell, tu no pots..." La persona que m'acompanyava i un servidor anem xerrant de les nostres coses, però el volum ens ha fet parar l'orella de forma instintiva i ens mirem, com intentant confirmar si el que hem cregut sentir és el que realment ha estat dit. Tot ha estat tan ràpid que hem continuat caminant i ens hem allunyat uns metres de l'escena. Quan posem en ordre les nostres dues versions, paraula per paraula, l'individu ja és a uns metres de nosaltres. No trigo a penedir-me de no haver-li dit res. Una estona més tard torno a passar pel mateix lloc, però ja no hi és. Llàstima. Li hauria preguntat si es trobava bé.

stats