11/12/2014

Una història (real) de Nadal

2 min

Deu ser veritat que les dates nadalenques convoquen miracles. Fa dos dies aquest servidor de vostès estava treballant al seu estudi i, de cop, cap a les set de la tarda, va sonar el timbre de la porta del carrer. Casa meva és una casa de poble antiga, amb planta baixa i un pis. Al pis és on treballo, de manera que quan sona el timbre surto al balcó per veure qui és. Normalment pot ser el carter, el meu pare, algun amic o un missatger.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però dimecres cap a les set no va picar el timbre cap d’aquestes persones. En guaitar al balcó, vaig veure que a la porta hi havia una nena petita, un noi adolescent i un gosset. Vaig dir: “Hola?” I la nena em va respondre: “Hola, com que ara ve Nadal vinc a cantar-li una cançó”.

Em vaig quedar de pedra. Vaig baixar, vaig obrir la porta i allà hi havia aquell trio. Feia molt de fred, i el gosset era un llaurador preciós, que em mirava com si em conegués de sempre. Vaig preguntar: “Nins, per què em voleu cantar una cançó?”

La nena, que era bruna, amb uns ulls enormes i duia una gorra, em va respondre: “És que ara que ve Nadal, una amiga meva i jo anem per les cases a cantar nadales. Si ens donen una propina, acumulem diners per a les famílies del poble que són pobres i ho passen malament”.

Vaig dir: “Doncs endavant amb la cançó, nina”. I ella, que fins aquell moment havia parlat en català, va puntualitzar: “ Bueno, es en castellano ”. Li vaig respondre: “Esclar que sí. Només faltaria”. El noi adolescent i el gosset continuaven mirant-me.

I, de sobte, la nena va arrencar amb aquella nadala que fa: “ Navidad, Navidad, dulce Navidad. Te deseamos a ti dulce Navidad ”. Tenia una veueta dolça i fràgil, tremolosa pel fred. Jo la mirava a ella, al noi i al gosset i no m’ho podia creure. Eren tres àngels.

Després els vaig fer un donatiu i la nena em va explicar que es deia Iolanda i tenia 10 anys. Que el seu germà es deia Diego (a en Diego se’l veia molt tímid, i somreia tota l’estona sense dir res) i que el canet es deia Rex. Quan va sentir el seu nom, en Rex se’m va acostar i em va fer afalacs.

Després, la Iolanda em va repetir que els diners serien per a famílies pobres que no poden celebrar les festes. Jo els vaig agrair que haguessin vingut i vaig lamentar no tenir en aquell moment uns caramels o alguna llaminadura per acabar de correspondre a l’actuació preciosa que m’acabaven de regalar.

Se’n varen anar carrer amunt, a continuar cantant de casa en casa. Jo vaig tancar la porta i vaig tornar al pis de dalt, a continuar amb la feina. Havia d’acabar l’article per a l’ARA i l’ARA Balears i, a més, vaig una mica atabalat amb el final d’una novel·la.

Em vaig asseure davant de l’ordinador i vaig posar música a l’Spotify, com tinc per costum. Però no podia escriure. Només podia pensar en el privilegi de què acabava de gaudir. I en la veueta de na Iolanda.

No sóc gaire de plorar, però reconec que em varen caure llàgrimes d’alegria. Que Déu, si existeix, beneeixi totes les Iolandes, els Diegos i els Rexs del món.

stats