On ho diu això?

“Et volia preguntar si t’agradaria venir de vegades a casa per dormir amb mi”. Aquesta és la frase a partir de la qual germina la història de la novel·la Nosaltres en la nit, del nord-americà Kent Haruf. La frase la diu l’Addie, una vídua d’una certa edat, al seu veí Louis, que està en unes circumstàncies vitals similars.

El plantejament d’aquesta novel·la deliciosa, doncs, és provar de respondre a la pregunta: ¿què passaria si una persona gran es revoltés contra la condemna de la solitud que sembla que comporta, en molts casos, la vellesa? Llegeixo que l’autor va escriure aquesta història plena de tendresa contra rellotge. Li havien diagnosticat un càncer terminal i va dedicar totes les forces que li quedaven a enllestir aquest projecte. Va morir el novembre del 2014, amb setanta-un anys, just després d’haver lliurat a l’editorial les últimes correccions. Amb setanta-un anys no sé si Kent Haruf havia tingut gaire temps d’experimentar la solitud de la vellesa, potser sí. O potser es pensava que encara li quedaven una pila d’anys per viure i no es resignava a viure’ls sol.

Aquesta novel·la, que us recomano vivament per omplir de plaer un parell de tardes d’aquest estiu, és, doncs, una invitació a reflexionar sobre la solitud i la necessitat vital que les persones tenim de comunicar-nos, però també és, sobretot, un al·legat a favor de la gosadia de trencar les convencions. El seu autor vol, segons he entès, que quan ens vegem abocats a una situació que no ens agrada, tinguem la capacitat d’aturar-nos, rumiar una mica i preguntar-nos: un moment, ¿on està escrit que això ha de ser així? I aleshores, amb coratge i una mica d’imaginació, posar-nos a buscar una sortida.

M’agrada la gent que és capaç de fer això. Que es rebel·la quan ja no sembla que sigui lògic rebel·lar-se. Que gosa agafar el camí contrari quan tots els rètols assenyalen la direcció oposada. I mai no és tard per fer-ho. Aquest és un altre missatge -i de cap manera menys important- de Nosaltres en la nit. Fins al darrer moment val la pena l’intent d’agafar les regnes de la nostra vida.

Llegint-la m’he recordat de la proposta absolutament transgressora de la gran Doris Lessing a la novel·la breu Las abuelas, que va publicar en castellà ja fa uns quants anys Ediciones B. Si en teniu oportunitat, recupereu-la. I després de llegir Nosaltres en la nit i Las abuelas no hi haurà res, ni tan sols l’edat, que us pugui aturar.

Més continguts de