L’home a la Lluna

Columna de Maur M. Boix (Barcelona, 1919 - Montserrat, 2000) a Serra d’Or (IX-1969). Avui fa mig segle de l’arribada a la Lluna. Aquest article va ser un contrapunt crític a l’esdeveniment des d’una perspectiva religiosa amb compromís social. En el mateix número de la revista montserratina, Francesc Vila Rufas, Cesc (Barcelona, 1927-2006), publicava un acudit incisiu.

Homes que som, en sentim solidàriament tota l’eufòria: la Lluna a l’abast. Una gesta de gran conjunt, en plena cursa competitiva. La ciència, la tècnica, la prepotència econòmica i, al capdavall, sense oblidar la pregària dels creients, el coratge humaníssim d’uns peoners senyorejant la mecànica. Tot, conjuntat amb una precisió fabulosa, ha acomplert el fet veritablement extraordinari que una retòrica entusiasta de primera hora anomenava la meravella dels segles. Multiplicat per a milions de telespectadors, en un insòlit aplec d’esguards, el primer allunatge humà ha estat un tombant completament nou en l’evolució d’aquest racó de món que és el nostre planeta. Cert que el salt a la Lluna, amb els seus preparatius, ha comportat uns dispendis que hauria estat bo d’abocar a les necessitats més urgents de l’home sobre la Terra. La fam, les malalties. El subdesenvolupament, material o cultural. Els desequilibris entre pobles. Però, ultra haver de reconèixer que, per dissort i per a vergonya generals, difícilment hauria estat veritat tanta filantropia, també cal tenir presents els beneficis que per a la mateixa penúria humana podran seguir-se dels nous rumbs. L’aventura espacial ha esperonat un munt d’estudis i d’indústries auxiliars. Des del pla biològic, o el mèdic, al camp de les telecomunicacions, per exemple. Ara s’obren perspectives d’un millor coneixement de la Terra i del seu context còsmic. Si mai els poderosos es decanten per fer-ne un lloc de pau, que vol dir progrés, podran detectar-ne més a fons els recursos i vetllar-ne amb més eficàcia, pensem en la meteorologia, els condicionaments vitals. Diu que l’arribada a la Lluna ha significat més de preguntes que de solucions. És la manera de caminar de l’home. Resulta ingènua l’eufòria de l’ateu que no troba a Déu a cap recolzada de l’espai. Ho resulta també la reacció pintoresca del devot que, confonent l’Ascensió o l’Assumpció amb un vol sideral, reivindica per a Jesús o per a Maria, com algú ho ha fet, el primat dels cosmonautes. No. El seny humà ha de saber sospesar intel·ligentment l’ambigüitat dels seus èxits. Assolir la Lluna és molt, a escala terrena. Però és ben poc, pràcticament no res, a nivell de galàxies, en la immensitat dels espais infinits. Ací rau humanament el millor motiu d’eufòria: l’home no pot deixar de treballar per fer-se sempre més gran; però la seva major grandesa consisteix a saber adonar-se de com és de petit. La humilitat, la lleialtat, és a través de tot la seva victòria.

Més continguts de