Xavier Fàbregas 1969
02/12/2020

‘Pigmalió’, en homenatge a Pompeu Fabra (1969)

2 min
‘Pigmalió’, en homenatge a Pompeu Fabra (1969)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEls actes del centenari de Pompeu Fabra tingueren la seva cloenda al teatre Romea (17-11) amb la representació única de Pigmalió, de Bernard Shaw, en l’adaptació lliure de Joan Oliver. L’homenatge del teatre a Fabra, si calia, podria trobar diverses justificacions: l’ocasional participació del filòleg a les tasques escèniques en qualitat de traductor durant la seva joventut, però, per sobre de tot, la funció del teatre en tant que manifestació de paraula viva, d’idioma en exercici, davant la qual fracassen tots els experiments de laboratori si no saben trobar la vena de l’expressió popular. [...] La tria de Pigmalió per a la sessió d’homenatge a Fabra ha estat -ho diu el programa- la conseqüència de dues consideracions favorables: “que Joan Oliver havia nostrat l’obra, en la seva admirable versió, fins al punt de situar-ne l’acció ara i ací, i sobretot que Pigmalió incideix molt més que no cap obra del teatre català i probablement del teatre modern en general, en el problema de la llengua”. [...] Rafael Vidal-Folch, que tingué cura de la direcció de Pigmalió a la representació del Romea, no intentà una aproximació a l’obra: s’acontentà amb una reconstrucció més o menys ideal que pecà de tímida; d’aquesta manera i com que comptà amb uns mitjans escenogràfics modestos, la mecànica escènica de Shaw, tributària d’una tradició teatral avui periclitada, aparegué “desfasada”, relacionada amb aquella forma de fer teatre que hom anomenà pomposament a casa nostra “alta comèdia”. Una timidesa respectuosa que no s’adeia amb la rotunditat del text de Joan Oliver; Oliver sí que aproxima el drama de Shaw i l’incorpora sense titubeigs al nostre món de postguerra. [...] La direcció, tímida en la seva concepció global, es mostrà inoperant de cara als actors; per això no podem parlar de conjunt interpretatiu, sinó d’encerts o desencerts individuals. [...] La tasca més reeixida anà a càrrec de Montserrat Carulla: l’actriu féu un esforç considerable i aconseguí que la dicció i les reaccions de Roseta Fernandes fossin sempre coherents l’una amb les altres. Dotà el personatge d’energia o de tendresa, segons les necessitats de cada escena, i els moments brillants que assolí la representació foren deguts al seu bon treball. [...] El Romea presentà un aspecte excepcional: aquesta és la cara i la creu de l’homenatge a Fabra. Cara i creu, dic, perquè en el si d’una vida teatral desenvolupada amb normalitat, un teatre ple, sotmès a les tensions d’allò que hom fa i diu a escena, no ens hauria de venir de nou. [...]

stats