L’hora dels adeus de La Locomotora Negra
Dissabte, cap a les onze de la nit, La Locomotora Negra va aturar-se per sempre al Palau de la Música Catalana. Després d’interpretar el What a wonderful world a la manera de Louis Armstrong, i d’improvisar una cercavila als acords de L’hora dels adeus sota les severes mirades de Beethoven i Clavé, els músics de la històrica banda de jazz van recollir les seves trompetes, saxofons i trombons de vares i van baixar definitivament dels vagons amb què van arrencar un diumenge al matí, a la Cova del Drac, fa 50 anys.
La Locomotora Negra va néixer el 1971, en una Catalunya en què els discos i la democràcia s’havien d’anar a buscar a l’estranger, i en què una simple banda de jazz era, en ella mateixa, un crit de llibertat. Encara ressonaven les paraules de Duke Ellington quan va presentar Freedom a Santa Maria del Mar: “Llibertat és una paraula que es pronuncia en totes les llengües, a vegades fluixet, a vegades cridant, per a molts i diferents propòsits”.
Catalunya no és país d’empreses grans, però sí de grans empreses que han tirat endavant gràcies al fet que han comptat amb gent de pedra picada. Quan preguntes als músics de la banda com és que una formació amateur ha durat mig segle, diuen que ho han aconseguit a base de “bon tarannà, de gaudi compartit i d’absència d’ambicions personalistes”. I molt d’humor, perquè com diu el fundador i director, Ricard Gili, aquesta ha estat una banda Frankenstein, feta amb professionals de l’arquitectura, la biologia, la publicitat, el dret... Deu ser que tocar jazz fa encara més feliç que escoltar-ne. Quina sort haver trobat una passió a la qual lliurar-se amb entusiasme tota la vida i haver-los pogut sentir com omplien el país amb el swing del millor jazz del segle XX.
