05/09/2020

Hora d’anar a votar

4 min

Va serel mateix president Torra qui al gener d’aquest any va donar la legislatura per esgotada i va anunciar que convocaria eleccions tan bon punt s’aprovessin els pressupostos. Era un anunci estrany, perquè normalment quan un president decideix convocar eleccions anticipades ho anuncia en el moment en què dissol el Parlament. Però bé, n’hem vist moltes, de coses poc habituals. Després va venir la pandèmia mundial. Com és lògic, això va alterar els plans i el calendari. També ho va fer al País Basc i Galícia, on, malgrat tot, van poder celebrar les seves eleccions amb molta normalitat al mes de juliol. A Catalunya, en canvi, no se’n va saber res més, d’aquelles eleccions.

Feia bé Torra d’avançar les eleccions. La legislatura que es va obrir a començaments de 2018 no ha estat, diguem-ho així, la més brillant de la història de la Generalitat. És evident que la repressió judicial, però també les profundes divergències entre els dos partits de govern, la fragilitat interna de l’espai polític de Junts per Catalunya i la precarietat de les majories parlamentàries han llastat -i molt- la iniciativa del Govern.

Ara, però, el president Torra ha decidit allargar aquesta situació sine die. No sabem si per voluntat pròpia, però el fet és que la decisió en darrera instància és seva. Sembla que l’explicació oficial per a aquest canvi de criteri és la necessitat de centrar tots els esforços en la gestió de la crisi sanitària, econòmica i social.

Però aquesta explicació no és gaire convincent. L’acció de govern es pot separar, a grans trets, en dues dimensions: la gestió ordinària i l’impuls polític. Pel que fa a la gestió ordinària, és evident que en cap cas una convocatòria electoral suposa un buit de poder. Els consellers i conselleres i els seus equips es mantenen al càrrec fins a la presa de possessió del nou Govern. Tenen, és cert, les capacitats limitades en tant que Govern en funcions. Però aquests límits pertanyen a l’àmbit de l’impuls polític, no de la gestió ordinària.

I pel que fa a l’impuls polític, és evident que aquest Govern ara mateix ja té molt poca capacitat. Ho va reconèixer el mateix president Torra al gener, i la situació no ha fet més que empitjorar amb l’escissió entre Junts per Catalunya i el PDECat. Per tant, per tenir un Govern amb capacitat d’impuls polític, sembla raonable convocar eleccions i formar-ne un de nou, amb quatre anys per davant i energies renovades.

A més, l’argument que es posposen les eleccions per centrar-se en la gestió de la pandèmia és totalment contradictori amb la voluntat expressada de no investir cap altre president si es confirmés la inhabilitació del president Torra per l’afer de la retirada tardana de la pancarta de Palau. No sembla que deixar el govern de la Generalitat sense un president plenament operatiu sigui la millor estratègia per tenir la capacitat d’impuls necessària per gestionar la crisi de la pandèmia.

Atesa la inconsistència de l’explicació oficial, sembla raonable pensar que la decisió de posposar la convocatòria d’eleccions té més a veure amb un càlcul estrictament partidista, com suggerien molts cronistes aquests dies. No cal fer escarafalls: en els sistemes parlamentaris els primers ministres sovint utilitzen tàcticament la potestat de dissoldre el Parlament quan volen. Diuen les cròniques que la necessitat de guanyar temps per mirar d’aconseguir una certa estabilitat interna a Junts per Catalunya, i sobretot la idea que la gestió de la crisi desgastarà més ERC -que té les àrees de gestió més delicades- són els factors clau en la decisió de Puigdemont i Torra.

Tothom juga les seves cartes com pot. Però fa l’efecte que aquí hi ha un error de càlcul. Sí que és raonable esperar que en un context de crisi profunda com el que vivim, com més temps passi, més desgast electoral pateixin els partits del Govern. De fet, aquesta és una de les poques lleis gairebé universals de la ciència política: en moments de crisi econòmica, els governs pateixen i són castigats. El càlcul erroni és creure que això afectarà només ERC: el gruix de l’electorat no té un comportament tan sofisticat per castigar selectivament els partits de la coalició de govern en funció de les seves àrees de gestió. Per això, el que és previsible és que si es deixa passar el temps serà el conjunt del Govern (i, probablement, l’independentisme en el seu conjunt) qui patirà un desgast. Ja va passar el 2010 amb el segon tripartit, quan els tres socis de govern van perdre vots. Potser Puigdemont i Torra estan preocupats, sobretot, per la seva competició amb ERC per tenir el tros més gran del pastís electoral independentista. Però allargant aquesta situació poden acabar fent més petit el pastís electoral independentista en el seu conjunt.

stats