“Hostes vindran que de casa...”
La dita popular és prou coneguda. Curiosament, on més abunda és al refranyer mallorquí. Tots sabem com acaba: expulsats del propi lloc per gent forana. És una expressió que ens avergonyeix quan s’aplica a la immigració, perquè denota una càrrega racista, classista i etnicista, o totes tres coses alhora. En aquests casos, no és que sigui políticament incorrecta, és que és èticament deplorable.
Però davant el turisme voraç, és a dir, davant l’arribada de gent, molta gent, més o menys benestant que ve a gaudir de la nostra terra, la popular locució, ben arrelada al subconscient col·lectiu, agafa sentit i perd en bona part -tot i que sempre hi ha el perill latent- el caràcter intolerant: “Hostes vindran que de casa ens trauran”. Els turistes són, en efecte, una mena d’hostes, tot i que uns convidats que paguen trinco-trinco. Paguen tan bé que s’ho estan quedant tot, incloses les nostres pròpies cases. Això és exactament el que està passant a les Illes i el que ha començat a passar a Barcelona i en algunes zones de la costa catalana.
El turisme, que per les nostres latituds, tant mallorquines com catalanes, va començar tímidament fa cosa d’un segle, vers els anys 20 del segle XX, ens pot acabar devorant, destruint com a societat. Ha estat i és una font de riquesa i d’obertura mental. Ens va portar nous aires i ens va donar oxigen econòmic durant la dictadura, amb corrupció urbanística inclosa, això sí: i amb una cara fosca devoradora de la natura i els paisatges. Amb la democràcia i la globalització, ha seguit creixent de manera exponencial. És insaciable. Inaturable. Ningú li ha posat frens, més aviat al contrari. Ara, a més, ja fa temps que molts estrangers no només venen a l’estiu, sinó que s’estableixen aquí, compren pisos, cases, terrenys. Davant el seu poder adquisitiu superior, els autòctons no hi tenim res a fer. Ni tan sols, com passa a les Illes, els qui treballen al seu servei troben un habitatge assequible on viure, amb la qual cosa tot el sistema amenaça de col·lapsar.
No es tracta, però, d’organitzar una croada ciutadana contra els turistes, que al capdavall són persones com nosaltres que només desitgen viure bé. Si ens ho poguéssim permetre, ¿no faríem nosaltres el mateix? De fet, tots som turistes en algun moment i en algun lloc, no? Es tracta, doncs, d’adquirir consciència que a partir d’un determinat punt de no retorn ens comencem a perjudicar tots plegats. En el cas balear i català ja fa temps que som en aquesta cruïlla decisiva. Sí: fa temps que alguns economistes denuncien els sous baixos en aquest sector com un llast que ens empobreix; fa temps que la convivència nocturna és invivible en molts barris i pobles; fa temps que tenim els aeroports al caire del col·lapse; fa temps que l’habitatge està pels núvols...
La pandèmia ens va mostrar l’altra cara d’aquesta realitat: un atractiu buit, una estranya desolació. Algú va imaginar, ingènuament, que el retorn a la vida seria diferent, mesurat. Ca! Ja hi tornem a ser. Ni el virus ni l’amenaça de la crisi climàtica no estan frenant les ànsies de viatjar, de moure’s, de festa, de consum. El turisme -el viatge-és una realitat universal, un estil de vida, un plaer al qual ningú no vol renunciar. El que toca, doncs, és regular-lo, per treure’n partit i alhora per protegir-se’n. Es comencen a apuntar fórmules: apujar preus dels hotels (hauria de servir perquè vingui menys gent, però també per pagar millors sous), posar numerus clausus a l’entrada de creuers, incrementar la taxa turística. També cal incentivar el viatger que ens aporta un altre tipus de riquesa: el de negocis, el científic, l’estudiant, el de cultura. I calen polítiques urbanístiques, d’habitatge, de transport públic i de tota mena a favor dels habitants locals. Amb la dificultat paradoxal que molts locals fins fa poc eren... els nostres hostes!
