De la idea i del sentiment de Pàtria
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsRes tan fàcil, amb el diccionari a la mà, com definir la Pàtria; o amb els diccionaris; els grecs, els romans, han definit la Pàtria; la Revolució francesa va fer sinònim Pàtria de revolució; Maurras omple prestatges d’una llibreria per a exposar la seva idea d’una pàtria cultural que “precisament” és França. Per a Barrès la pàtria és la tradició de la sang, els morts; per a Jaurès la veritable pàtria “serà la França socialista damunt la qual Péguy farà voleiar la bandera de Joana d’Arc”. Fet i fet sempre França! Perquè és una cultura, perquè és una tradició, perquè és un fet geogràfic, perquè és la terra de Joana d’Arc, la filla gran de l’Església o la futura pàtria social... Cadascú dissimula la seva afecció cordial amb el principi oposat i divers; la conclusió és la mateixa: França. Darrerament alguns escriptors d’esquerra han repetit l’antiga cançó: si per pàtria hem d’entendre això i allò, França no és la meva pàtria; si allò altre, tampoc; ni si ha d’ésser el de més enllà. Però, si, etc., etc., som en aquest cas patriotes per tal com..., etc. Conclusió: França. Els nostres lectors, educats fa anys, a causa dels oratges, dins la idea i el sentiment de pàtria, en tenen un concepte prou clar: és el territori on hom parla català dins un concret geogràfic i històric. Però la cançó francesa, traduïda al castellà o al català, la coneixen de memòria. Només Romain Rolland ha sabut ésser, a la seva singular manera, conseqüent. La seva ruptura amb qualsevulla cristal·lització de la idea de Pàtria que no sigui la fraternitat universal és, almenys intel·lectualment, francament expressada. Des d’un punt de vista còsmic, alguns poetes surrealistes han expressat també aquesta ruptura. Tot escrivint, és clar, en un francès bell i exquisidament acadèmic. Fa alguns anys, tot parlant de la URSS, suposàvem -què és el nostre escriure sinó un suposar amb l’esperança de veure’ns, un dia, negats o confirmats!- i dèiem, ací mateix, que el comunisme soviètic era per ventura l’esforç més important realitzat per a l’occidentalització de Rússia i per a la incorporació de milions d’esclaus a la idea i al sentiment de pàtria. Dèiem, si fa no fa, que el règim nou donaria una pàtria als russos. [...] Fa tot just dos anys que Stalin, en un discurs històric, es “lamentava” de les tendències nacionalistes de la nova joventut russa. Aproximadament venia a dir que dos nacionalismes nous es dibuixaven dintre la URSS: un nacionalisme ucraïnès del tot condemnable i un nacionalisme soviètic que ell condemnava... però no tant com l’ucraïnès. (Per què?) [...]
