Iglesias i la difamació

Els seus errors són tan visibles com ben coneguts: l'arrogància, una certa intemperància, l'afany de protagonisme i l'abús del propi carisma. Són errors que han fet que Podem, o Unides Podem, portés l'etiqueta de partit presidencialista, o unipersonal: una formació sencera que girava al voltant (i depenia) del lideratge d'una sola persona. Li succeïa el mateix a Ciutadans amb la figura d'Albert Rivera. Cal veure què succeeix ara amb Unides Podem, se suposa que sota el lideratge de Yolanda Díaz. Veure, per exemple, si es pot recompondre amb Més Madrid / Més País l'espai de l'esquerra espanyola, fracturat en el seu moment, en bona mesura, pel xoc d'egos entre Iglesias i Errejón.

Les aportacions d'Iglesias a la política, tant espanyola com catalana, també han existit. L'exlíder d'Unides Podem oferia, d'entrada, una intel·ligència estructurada, capaç de fer lectures productives de la realitat, qualitats malauradament infreqüents als despatxos de molts dirigents de molts partits, així com dels seus assessors. Haurà estat l'únic polític espanyol de primera línia que durant uns anys s'haurà atrevit a denunciar no tan sols els entramats de corrupció en què es basen les relacions entre els partits polítics i el gran poder empresarial i financer, sinó també el paper que hi juguen els mitjans de comunicació amb més capacitat d'influència. L'únic, també, que assenyalava la situació d'un cap de l'estat fugat a Abu Dhabi, i rellevat al tron per un fill que va haver de ser col·laborador necessari de les corrupteles de son pare: denunciar la delinqüència dels reis d'Espanya des de la vicepresidència del govern no és poca cosa. I l'únic líder espanyol capaç de reconèixer obertament la pluralitat lingüística i cultural de l'estat espanyol, així com l'existència dels presos polítics catalans, el dret a l'autodeterminació de Catalunya i la necessitat de celebració d'un referèndum. Alguns l'acusen de no haver estat prou ferm en aquest aspecte, però el fet és que, amb l'excepció de Jaume Asens, pràcticament ningú dels seus el seguia fins aquí. I l'independentisme va refusar sempre treure'n el profit que en podia haver tret com a interlocutor. Per miopia i perquè en realitat no han volgut mai un interlocutor a l'altra banda? Algun dia estaria bé que algú ho expliqués.

Iglesias es va acomiadar denunciant que havia estat convertit en boc expiatori, cosa que ha donat peu a molta riota però que és certa. La dreta espanyola, política i mediàtica, el va cremar a base de difamar-lo: la difamació és un dels seus instruments predilectes d'intervenció social, com es va fer (i encara es fa) amb les famílies de les víctimes del feixisme durant la Guerra Civil i la dictadura. Hi va haver un moment que aquesta gent van tenir por de la combinació de dos enemics: l'independentisme català i l'esquerra que representava Iglesias. Ara Iglesias se n'ha anat i l'independentisme està enfonsat en el seu pou particular. Els queda només fer caure Pedro Sánchez, que és un fill bord del sistema del 78 que es va negar a morir quan se li va ordenar que ho fes.

Sebastià Alzamora és escriptor