30/05/2020

Desemmascarats

3 min

Ens hem acostumat a la mascareta. Primer ens enrèiem dels ciutadans d’origen xinès que la portaven. Però tenien raó. I en poc temps l’hem feta nostra. L’ésser humà té una fabulosa capacitat d’adaptació, i segurament aquesta flexibilitat és un dels nostres èxits com a espècie. Ja veurem si la mascareta ha vingut per quedar-se, però objectivament és un estri que, alhora que ens protegeix del letal covid-19, empobreix la nostra capacitat comunicativa. El tòpic estableix que el rostre és el mirall de l’ànima. “Avui fas mala cara”, li diem a algú quan el veiem trist, cansat, absent. La mascareta oculta, crea distància. No pots evitar preguntar-te qui s’amaga al darrere amb un punt d’angoixa. Sense l’expressivitat dels músculs de la cara, sense el moviment dels llavis, la mirada de l’altre no ens diu prou. La mascareta ens protegeix físicament i ens desprotegeix expressivament. Quedem mancats i indefensos davant els propis prejudicis i pors.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Històricament, les màscares han servit com a recurs per ocultar la pròpia personalitat, per fingir, amagar-se, escapar de la realitat. El teatre de la Grècia clàssica es feia amb màscares. La Commedia dell’Arte italiana, també. En els grans Carnavals, com el venecià, el ball de màscares és el moment de la disbauxa, ningú sap qui és qui i tot està permès. La màscara, doncs, ha estat sinònim de transgressió, de llibertat, d’engany, imaginació i diversió. Ha estat el contrapunt a l’ordre, la norma i el càstig. Ara, en la vida postcovid, podríem anar a l’altre extrem: la mascareta com a normalitat social i la seva renúncia com a acte de rebel·lia. Ho volem, això? ¿Volem que la mascareta passi a formar part de les nostres vides? O preferim deixar-la com l’excepció teatral i festiva, emblema de l’evasió ritual?

Ara que veiem com el virus comença a estar vençut, com es fa menys agressiu i va desapareixent, ara que ja ens és permès somiar un estiu de llibertat i sensualitat, fins i tot d’abraçades i petons furtius, ara que la por deixa pas al desig de vida, em pregunto com ho farem per mantenir d’aquí un parell de mesos els nous hàbits de seguretat sanitària: la mascareta, els dos metres de distància interpersonal o la renúncia a un mínim contacte físic, una característica, aquesta darrera, distintiva de la nostra més arrelada sociabilitat mediterrània. ¿És realista i factible un agost i un setembre així d’encotillats? ¿És pensable i raonable un futur d’homes i dones emmascarats?

El dubte ens apel·la a tots col·lectivament, però en especial resulta pertinent per a l’estiu del lleure juvenil i per al retorn a l’escola. Quan arribi el moment -i pel que es veu serà més d’hora que tard- que tinguem les UCI altre cop buides de covid-19, quan pràcticament no hi hagi ni contagiats ni morts, als adults se’ns farà difícil complir els preceptes d’aquesta dita “nova normalitat”, i encara ho serà més per als infants i adolescents. Em costa pensar que siguem capaços de convertir esplais, casals i escoles en una mena de camps de vigilància, on allò prioritari sigui evitar a tota costa cap aproximació amistosa, cap espontaneïtat afectiva. Un plantejament així va en contra d’un dels pilars de l’educació i, més en general, d’un tret cabdal de la condició humana, que, com em deia fa uns dies el mestre Jaume Cela, fent-la petar, no és altre que l’estimació, les ganes de connectar amb l’altre, d’entendre’l, d’empatitzar-hi, de caminar agafats de la mà en un aprenentatge conjunt. De ser-hi. A prop, al costat.

Deixem, doncs, la mascareta i la resta de normes per als períodes de crisi sanitària, tot mantenint uns hàbits d’higiene més rigorosos. Que la nova normalitat s’assembli prou a la vella, que recuperem aviat la nostra sociabilitat secular, que puguem treure’ns la careta i la por de sobre. Anhelo un estiu desemmascarat.

stats