Carta a Donald Trump: La ‘ignoarrogància’

Pot ser la seva la història d’un home que, després d’haver fet tots els negocis possibles, tenia una opinió tan alta d’ell mateix i es creia tan imprescindible que va haver d’acabar presentant-se a la presidència dels Estats Units perquè pensava que això ja només ho podia arreglar ell. Un home que feia els discursos sense papers, perquè tampoc no tenia programa ni ideologia. Un home que volia resoldre els problemes com els resolen els xèrifs. Els xèrifs rics, però. Que quan desenfunden la pistola per abatre els enemics els cauen els bitllets de la butxaca, perquè els ciutadans els recullin de genolls davant del magnat.

Vaig descobrir la paraula magnat quan el 1975 va morir l’Onassis, el milionari grec amb qui Jackie Kennedy s’havia tornat a casar després de l’assassinat de JFK. Jo tenia nou anys i magnat era una més de les paraules de l’època que els nens sentíem i no enteníem. Com amnistia o com búnquer. Magnat és un mot que en el seu origen llatí vol dir gran home. Fa anys, però, que només el fem servir per referir-nos a multibilionaris excèntrics que -de negoci en negoci i de caprici en caprici- han perdut el món de vista.

La seva candidatura a les primàries republicanes ens va semblar que era una altra bufonada, una manera més de fer-se veure. I ens enrèiem del seu pentinat i li dèiem pallasso i ens en anàvem tranquils i contents a dormir, pensant que qualsevol dia vostè se’n cansaria i ja buscaria un altre caprici per distreure’s. Aquell somriure displicent se’ns ha congelat quan veiem que, dient les bestieses que diu, les enquestes el donen com a favorit clar per disputar la Casa Blanca a Hillary Clinton.

Cada vegada que vostè se situa fora de l’establishment, jo vull ser de l’establishment. Cada vegada que diu que no és polític, em vénen ganes d’abraçar els polítics de tota la vida. I dignificar la seva feina, ara que tant en malparlem i que els posem a tots en el mateix sac corrupte. Potser aquest reconeixement als que han fet les coses bé (que són majoria) l’haurem de fer aviat, abans no se’ns ompli el món de Trumps, Le Pens i companyia.

P.D. Sé que li ha sabut greu aquesta setmana no haver estat portada de la revista Time, com a personatge de l’any 2015. Vostè era un dels finalistes, però s’ha vist derrotat per Angela Merkel. Li oferim, doncs, humilment aquesta contraportada de l’ARA per si li pogués servir de consol.