07/03/2020

Ens fem imatges dels fets (1981)

3 min
Maria Aurèlia Capmany

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsHo diu el senyor Wittgenstein (li dic senyor com ho fa el prologuista del seu Tractatus, amb la plena consciencia que dir senyor a un gran escriptor és atrevir-se de donar-li un copet a l’espatlla, però comprenc que Josep M. Terricabras, després d’haver confraternitzat amb el gran home a través de la feina de traduir-lo, s’hi sentí prou a prop per a dir-li senyor, com si se’l trobés cada dilluns, dimecres i divendres, a les nou del matí a l’aula). Resulta que el senyor Wittgenstein té raó, amb aquesta frase com amb moltes d’altres. Sempre ens fem imatges dels fets, i jo diria més: sempre ens fem una nostra especial imatge dels fets, amb elements d’aquests fets que ara tenim davant dels ulls. El nostre invitat pren ganivet i forquilla per començar l’àpat i, sobre aquest fet immediat, se n’hi aboquen d’altres, del mateix invitat en altres circumstàncies, d’altres invitats, d’altres ganivets i forquilles que hem vist prendre, com qui comença un ritual après de segles. I és clar que jo m’he fet una imatge dels fets que han commogut certs esperits finíssims entre la classe lletraferida, dels fets que han animat el nostre mercat teatral. Uns fets que m’han recordat moltes coses. Els fets concrets són aquests: una obra teatral a punt d’estrena ha estat pentinada, corregida, “millorada”-endebades, cal dir-ho-, ¿censurada?, i la nostra progressia ha posat el crit al xaró -com diria un cert personatge espriuesc- tot dient: això no es fa!. Quina imatge més acolorida, més plena de clarobscurs, més gratificadora me n’he pogut fer. Se m’han fet presents tot un seguit de matisos lexicals que he hagut de defensar, barricada rere barricada, al llarg del meu ofici d’escriptora. Recordo per exemple la batalla que em va caldre sostenir per aconseguir que la meva viuda del Vent de garbí fos anomenada viuda i no vídua ; quina quantitat de documentació no massa fiable vaig haver d’acumular, quantes cançons populars vaig haver de cantar, quantes cites d’escriptors no prou paradigmàtics vaig haver de col·leccionar. Però els temps han canviat, afortunadament, i els mateixos que abans t’haurien etzibat entre cap i coll tots els àdhucs i els quelcoms de la literatura nostrada, ara reivindiquen el tio, el rollo, el truco, el tubo i altres galindaines. El “ new look ” de la literatura catalana em posa de bon humor. Vet aquí, em dic, que aquells temps de la conducta exemplar de l’escriptor ja han passat. És el que jo deia, que cada u es faci responsable dels seus propis errors. Però res, equivocar-te era un luxe que no podies permetre’t. Ara sí, ara evidentment ja hem entrat en la normalitat i podem escriure tan malament com ens passi pel magí. Jo no sé qui ha guanyat, si els Rolling o els Beatles (he de confessar que, tendra i déclassée com sóc, vaig a favor dels Beatles), el que és segur és que hem guanyat la batalla contra la norma. Ja era hora.

stats