CRÍTICA TV

La immensitat dels camps de refugiats

Dimarts a la nit TV3 va emetre My friend, el documental de Carles Prats i Paulí Subirà que s’endinsa en els camps de refugiats de Grècia un cop Europa ha tancat les fronteres. Cinquanta mil persones bloquejades en condicions infrahumanes. El que vam veure dimarts a la nit no ens venia de nou: ho hem anat seguint en els informatius, diversos programes s’han desplaçat fins a les zones més crítiques de Grècia, s’han fet ressò de les tasques de voluntariat i hem vist To Kyma. Rescat al mar Egeu, en què ens obrien els ulls davant les tragèdies constants a les platges de Lesbos.

Però My friend aporta un punt de vista diferent molt revelador per a l’espectador. Aquest documental trenca amb l’homogeneïtat del relat periodístic que ens arriba dels camps de refugiats. La crisi humanitària té una pauta constant: un col·lectiu enorme que pateix, un grup reduït que ajuda i una Europa estàtica que s’ho mira amb fredor. Sobre aquest patró s’elaboren els detalls, les fotos i les històries individuals. My friend trenca l’hegemonia per oferir un relat amb més arestes. Vam veure els conflictes entre refugiats, les baralles a cops de pedra, les disputes per un lloc a la cua del menjar. Vam descobrir voluntaris amb projectes poc eficaços, el recel que generen les grans ONG i l’estat de confusió que provoquen en els refugiats. També la diversitat d’opinions a l’hora de millorar-ne la gestió. My friend ens obre els ulls a una realitat molt més complexa que fins ara no vèiem. Fuig de l’estereotip del camp de refugiats que el Primer Món vol veure: llocs organitzats que funcionen malgrat la tragèdia. My friend ensenya la cara de decepció d’una dona en rebre un mocador que no necessita, les explicacions vagues de l’ACNUR sobre la seva tasca. Això sí, My friend manté la pàtina idíl·lica de la solidaritat i la bona gent. Potser hi ha un excés de música i cançonetes per fer-lo més efectista a nivell emotiu. Però hi ha un interès també a dignificar els refugiats. Sobretot en un aspecte molt subtil però molt potent. En les entrevistes a les persones que aspiren a trobar un lloc on viure a Europa, els rètols o laveu en offespecificaven, a part del seu nom, el seu ofici: cuiner, perruquera, estudiant, mestre de dibuix, mestra de música... I això és un detall minúscul a nivell televisiu, però que aporta una informació enorme per a l’espectador. No tenen la simple etiqueta de refugiats. Són molt més. Delata l’existència d’una vida prèvia, d’una vocació, d’una activitat, d’uns coneixements que han quedat estroncats. I és en aquests detalls que s’estableix el vincle entre espectador i protagonista. Perquè identifiques vides i rutines paral·leles a la pròpia. My friend és un bon documental tant pel contingut periodístic com per l’aspecte emocional.

Més continguts de