La immortal irreverència

Cuando un amigo se va algo se muere en el alma i ja no pots pensar en aquell passeig amb ell i el seu gos per la platja del Masnou que mai vas arribar a fer segurament perquè pensaves que en Iago era immortal. Ho era i ho és la seva irreverència cap a tot allò que és dogmàtic, cap a tot allò que va contra l’ésser humà. Una irreverència lligada a la llibertat de jugar més enllà del que diuen les edats i les èpoques. Una irreverència lúdica, sobretot lúdica i compromesa, fruit de la profunda cultura i de la lucidesa analítica. Una irreverència juvenil però sàvia, desacomplexada i per això optimista, capaç de posar a la guillotina el desassossec emocional o de demanar a un guàrdia municipal de Tàrrega que posés la sirena del vehicle que ens acostava al teatre.