Un imperatiu: formar govern
Periodista, filòsof i esciptor1 . ARTUR MAS. Llegeixo que Artur Mas va dir en una reunió de la direcció del PDECat que calia agilitzar la investidura del president, posar en marxa una legislatura amb voluntat de durar, fer un Govern estable i no limitat a la qüestió territorial, evitar per sobre de tot repetir eleccions -que podrien posar en dificultat la majoria independentista- i assumir que els resultats del 21-D no són suficients per imposar res a l’Estat. Aquestes advertències, vist el que va passar ahir, tenen un caràcter testamentari.
Per una vegada, comparteixo plenament l’opinió de l’expresident. Se li pot objectar que va ser ell el que va posar en marxa l’estratègia de fites definitives (del 9-N a les eleccions plebiscitàries) que ha acabat conduint a l’atzucac actual. I se li hauria de preguntar per què el que ara veu tan clar -que les relacions de forces no donen per seguir l’escalada- no ho va veure o dir abans. Però tot això és passat. I ara és imperatiu evitar que es prolongui durant mig any més la situació d’intervenció de les institucions i de provisionalitat a la qual hem anat a parar. Bloquejar la posada en marxa de la nova legislatura seria una greu irresponsabilitat. Amb un gran risc de deteriorament social.
És evident que la situació és manifestament anormal. El Govern que es formi haurà de navegar sobre les aigües tempestuoses d’un calendari judicial que pot arribar a afectar centenars de persones del món independentista. Però és evident també que l’independentisme ha de passar de l’estratègia d’acceleracions portada a terme fins ara, que li ha servit per consolidar el camp però no per ampliar-lo, a una estratègia de corredors de fons. Tot projecte de ruptura amb el poder establert necessita crear expectatives que engresquin la ciutadania, que sovint van més enllà de l’àmbit del que és possible. Però quan aquest camí no és suficient per canviar les relacions de forces, cal parar a temps, que és el que Puigdemont i el seu Govern no van saber fer. En aquesta inèrcia d’escalada, per ingenuïtat o per autoengany, hi va haver una avaluació equivocada del que és l’estat. L’estat, en general, i l’espanyol, en particular.
La reacció autoritària d’un estat que, com deia l’historiador britànic Keith Lowe, té “una baixa autoestima”, fruit d’una història torturada i amb una Guerra Civil i una dictadura no tan llunyanes com voldríem creure, era en general previsible. Efectivament, les institucions espanyoles han reblat el clau. I el Suprem, com vaig escriure diumenge, ha endurit manifestament les regles del joc en una alarmant mutació del règim. Forma part del context. L’espanyol, on la reacció a l’independentisme, especialment en les franges d’edat superiors als 50 anys, ha estat d’una irritació cada cop més transversal, i els jutges no són impermeables a uns sentiments de les classes mitjanes, que són les seves. Però també l’europeu, on el desplaçament de la política cap a la dreta autoritària és manifest. L’autoritarisme creix, sense parar, en uns estats, debilitats en la seva autonomia per fer polítiques econòmiques, que necessiten demostrar que encara manen. Enduriments dels Codis Penals, polítiques d’excepció, legislació contra les fake news (si l’Estat ha de decidir què és vertader i què és fals estem perduts) i, certament, reactivació dels imaginaris nacionalistes (cas català inclòs, que d’independentistes n’hi ha de moltes menes).
2 . CARLES PUIGDEMONT. És evident que a l’hora de formar govern l’interès general es creua amb l’interès personal. I que el fet que els dirigents independentistes més rellevants siguin a la presó o fora del país condiciona molt. L’horitzó que els espera als uns i als altres no es gens fàcil. Però, diguem-ho clar, el president Puigdemont, que no va saber exercir la seva responsabilitat de parar a temps el Procés, té ara també la responsabilitat de no dificultar la represa institucional que el país necessita i de no boicotejar l’inici d’una etapa que assumeixi el que s’ha volgut absurdament negar. El temps de les solucions imaginatives, brillants però poc eficients, s’acaba. Si vol assolir els seus objectius, l’independentisme ha de fer encara molta acumulació de capital polític. Créixer en votants i sobretot arribar als amplis sectors de la societat que no s’hi senten concernits. Si no es així, tot intent d’escalada acabarà contra la mateixa paret.
