Publicitat
Publicitat

L’EDITORIAL

La impunitat del 155

Amb la investidura encallada i en absència de Govern, la Moncloa segueix dictant des del consell de ministres les línies polítiques de la Generalitat. I ho fa en plena sintonia amb la persecució judicial de l’1-O. Ahir mateix es va cessar Antoni Molons com a secretari de Difusió i Acció Ciutadana, acusat el dia abans dels delictes de malversació i desobediència. La seva destitució va arribar sense respectar la presumpció d’innocència: se l’envia a casa quan encara ni tan sols ha declarat davant el jutge. Rere tanta diligència costa massa no veure-hi una voluntat de neteja ideològica. I a la Moncloa no li van caldre ahir gaires explicacions públiques. Per desgràcia tothom donava per fet que Molons seria acomiadat, i no només a Madrid, també a Catalunya i també dins dels mateixos rengles independentistes, com un fatalisme assumit.

En realitat, sense adonar-nos-en, estem normalitzant una intervenció feta amb abús de llei -amb una interpretació molt discutible de l’article 155 de la Constitució-. Una intervenció que està suposant retrocedir quaranta anys, als temps preautonòmics, i que suposa no només una humiliació simbòlica, sinó també una paràlisi política de l’administració, que ara funciona sota mínims, amb els projectes socials, econòmics i culturals a mitjà i llarg termini aturats, enmig d’una gran incertesa. I enmig, també, d’una extensió de la por del que a la pràctica és una causa general contra l’independentisme.

Paradoxalment, els que en nom de la legitimitat del Govern cessat i de la defensa de la sobirania del Parlament no volen avalar un retorn ràpid a un Govern efectiu per no semblar que s’accepta el dictat del Tribunal Suprem, a la pràctica -sense voler-ho- contribueixen a debilitar i rebaixar l’autogovern. La segona paradoxa és que el president espanyol, Mariano Rajoy, ara mateix està interessat a posar fi a la seva ocupació de la Generalitat perquè això li està impedint obtenir suports per aprovar els pressupostos generals de l’Estat. I tanmateix això no impedeix que mentre pugui ho aprofiti, tant a nivell d’imatge de cara al seu electorat nacionalista espanyol com a nivell de control i coneixement de la maquinària administrativa catalana. Minimitzar els gravíssims costos que això té i tindrà no diu gaire a favor de la majoria independentista. Com més es trigui a recuperar la Generalitat, més difícil serà fer front en el futur immediat a una ofensiva recentralitzadora que, efectivament, no decaurà.

Des del 27 d’octubre, amb la seva entrada en vigor, la impunitat del 155 està convertint l’autogovern en una joguina en mans del PP, una eina més per desarticular i dividir la majoria democràtica independentista en el marc d’una gran operació d’estat que compta en primera línia amb el braç judicial. Urgeix posar fi a aquesta anomalia democràtica i llançar a la societat catalana un missatge de recuperació de la normalitat institucional i, malgrat tot, del bon govern. No és cap garantia de res, però és condició sine qua non per recuperar la iniciativa.

Més continguts de