Caldran nous lideratges

MARÇAL SINTES
MARÇAL SINTES Periodista. Professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)

L’independentisme es troba, en part arran de les seves pròpies equivocacions, en una situació extremadament complicada. Per si no fos prou, una colla de tensions molt afilades tenallen i enfronten els partits i les entitats civils. El moment ja no era gens fàcil, però la convocatòria d’eleccions ha incrementat els problemes. Malgrat ser un actor rellevant en la governabilitat espanyola, els partits independentistes majoritaris no tenien res previst en cas d’un avançament.

Vist amb una mica de perspectiva, queda clar que el diàleg formava part de la campanya permanent que va començar Pedro Sánchez el mateix dia del triomf de la moció de censura. Des d’aquella feliç carambola que li va obrir les portes del Palau de la Moncloa, fa la impressió que el líder socialista no ha deixat mai de barrinar que, si li convenia, el mandat seria curt -com ha estat- perquè la gran prioritat era, és, guanyar les següents eleccions. Sánchez no és un ideòleg ni un intel·lectual, tampoc un tecnòcrata o un gran gestor: és sobretot un tàctic amb una espessa voluntat de poder.

La imminència de la vista oral contra la cúpula del Procés, amb tota la seva natural càrrega d’emocions, va fer gairebé impossible que els independentismes pragmàtics o realistes poguessin plantejar un pols seriós als que podem anomenar irredemptistes. No es pot dir, però, que els independentistes i el seu no als pressupostos van desencadenar les eleccions. Van ajudar-hi, sí, però la seva incidència és menor del que s’ha afirmat i repetit. ¿Haver permès que es tramitessin hauria evitat les eleccions del 28 d’abril? Sincerament, no sé què hauria fet el president Sánchez, però estic convençut que, com a mínim, hauria tingut la temptació de convocar-les igualment.

Portem un any i uns quants mesos veient com l’independentisme perd el temps, incapaç de construir ni de reconstruir-se. Per postres, el 28-A no solament els independentistes, sinó tots els catalans, s’enfronten a l’abisme. L’abisme d’una dreta salvatge que proposa als espanyols imposar un 155 perpetu i tan dur com calgui a Catalunya. Ras i curt: instaurar un règim colonial fins a sotmetre els indígenes mitjançant la força i la humiliació. Si el PP, Ciutadans i Vox conquerissin el poder, prou poder per aplicar aquests plans, entraríem en una fase dramàtica, en primer lloc per a Catalunya, però també per a Espanya. Davant d’això, què pensa oferir, proposar, l’independentisme als catalans perquè el votin a l’abril? Realment complicat. ¿Quin serà el missatge de les campanyes independentistes, més enllà d’apel·lar a la defensa de Catalunya?

El futur només començarà a obrir-se després de les sentències i amb unes eleccions al Parlament, bé immediates o bé més endavant. Fins aleshores, malauradament, continuarem ben endins del laberint. Caldrà també treballar en una qüestió que ara per ara és tabú, que és la renovació profunda de les cúpules de l’independentisme. Aquest aspecte estarà condicionat per les sentències que es produeixin i per si, en cas que hi hagi condemnes, els que són a la presó poden sortir-ne i exercir tots els seus drets polítics en un temps més o menys breu. El canvi no serà un procés fàcil. Però no podem continuar amb el que estem contemplant: diversos nuclis de poder competint i lluitant barroerament entre ells per provar d’aferrar el timó i manejar-lo, estira-i-arronses que fan impracticable que el vaixell pugui fixar un rumb.

Cal lideratge, calen líders i cal líder. Tot plegat, amb gent, molta gent, nova. O que ara està a segona línia de partits i institucions. Gent amb una altra mirada, neta de brosses i tels i disposada a posar el país per sobre dels interessos personals i de grup i, en conseqüència, disposada a col·laborar lleialment amb els altres, conscient que haurà de fer renúncies en benefici d’una estratègia compartida en allò essencial, disposada a guardar al fons d’un calaix els retrets, les manies i els rancors. Els que no siguin capaços de fer això, senzillament no hi han de ser. Això val per a les institucions, els partits i les entitats. I per als seus espais interns.

No se’n parla gaire i sovint no s’hi dona prou importància, però l’independentisme i el futur de Catalunya depenen molt dels pròxims lideratges que puguin venir, que puguin tenir. Si no resolem aquesta qüestió avui tan enverinada, delicada i poc agradable, que és de persones i també d’actituds i voluntats, costarà molt de tirar endavant i encara més d’aspirar, un dia, a atènyer l’ideal democràtic del referèndum d’autodeterminació.